Himnes de llibertat

Fa uns dies el president del Congrés dels Diputats espanyol va manar fer fora de l'hemicicle un grup d'integrants de la plataforma contra els desnonaments al crit de: “¡Procedan al desalojo, coño!” perquè cridaven “¡Sí, se puede!”. Dijous passat, el primer ministre portuguès, Pedro Passos Coelho, va ser interromput durant la seva compareixença al Parlament per un grup d'activistes que es van posar a cantar Grândola, Vila Morena, l'himne de la revolució dels Clavells, mentre el president mantenia un silenci incòmode. En un lloc i l'altre els que protestaven ho feien per les situacions d'injustícia derivades de la crisi econòmica i de les decisions dels governants a l'hora d'aplicar mesures. Em sembla comprensible, raonable i, fins i tot, saludable.

Però em voldria fixar més en el rerefons dels dos esdeveniments. Em crida l'atenció el cas portuguès sobretot per una cosa: allà es pot protestar contra un govern democràticament constituït cantant un himne plenament popular que remet a una llibertat més justa, més neta, més compartida. Tots sabem, i aquest esdeveniment ens ho ha recordat de nou, que a Portugal Grândola, Vila Morena és l'himne que simbolitza l'enderrocament de la dictadura de Salazar i que, per tant, la democràcia que tenen ara prové de la llibertat que es van guanyar els portuguesos fent fora el seu dictador.

No és així en el cas d'Espanya. No hi ha un himne que remeti inequívocament a la victòria del poble contra el dictador, perquè Franco va morir al llit. I això, si no explica diferències amb el cas de Portugal, sí que em sembla que explica moltes de les coses que passen ara a l'Estat espanyol. La transició política espanyola va servir per no fer net de moltes coses, per no superar rancúnies, per legitimar formes de corrupció que no s'han eradicat. Tota la porqueria que surt aquests dies hi té l'origen. Sí, és veritat que des de Madrid es vol embrutar Catalunya per fer fracassar el procés independentista. Però si no hi hagués una part de porqueria de veritat, no seria possible. Ens trobem davant una altra paradoxa en la nostra relació amb Espanya: mentre que ells podran viure amb la seva manera de ser i amb la seva democràcia hereva del franquisme, els catalans haurem de fer net per poder arribar a l'objectiu de la independència. Ja està dit, oi, que ningú va dir que seria fàcil.