L'art d'educar emocions

Aquests dies he tingut ocasió d'assistir a l'estrena de dues obres artístiques que traspassen el simple objectiu d'entretenir o de crear un clima concret amb construccions fictícies i que fan vibrar el públic, bé perquè exposen una experiència contundent i real (és el cas de la pel·lícula documental Entre maestros) o bé per la força d'una posada en escena exquisida, com l'espectacle musical Dones d'aigua.

La primera d'aquestes obres, dirigida per Pablo Usón, que ha comptat amb la direcció de fotografia de Carles Mestres i el muntatge de Pere Puigbert i que ha estat produïda per Alea Docs & Films, es va estrenar fa dies en un clima d'expectació, al cinema Girona de Barcelona. Es tracta d'un documental fruit d'una experiència de dotze dies de classe entre onze alumnes adolescents i un professor, Carlos González, autor del llibre 23 maestros de corazón, que va deixar l'ensenyament convencional perquè volia aplicar una manera diferent d'ensenyar, basada en el reconeixement de la pròpia conducta. L'objectiu és desactivar els vells patrons i les creences que no ens ajuden a ser creatius sinó que ens limiten. Entre maestros és una mirada oberta a la vida i qüestiona una manera d'educar restrictiva que posa les persones al servei d'unes creences culturals i familiars que sovint no les deixen avançar. Es tracta d'una experiència pilot, són classes que s'apropen als continguts d'una tutoria, impliquen l'educació emocional i aprofundeixen en el creixement personal de cadascú. Entre d'altres aspectes, el professor fa veure als alumnes que tots representem personatges i tots som mestres de nosaltres mateixos. La finalitat no és tant sobreviure en el món sinó viure de manera creativa, un propòsit que els bons professors sempre han tingut molt present; es tracta de crear un clima propici perquè l'alumne aprengui. Però en aquest cas, posa més èmfasi en la capacitat de mestratge de l'alumne. La vivència que se'ns narra gira a l'entorn d'una idea: educar perquè tothom se senti “creador” de la seva pròpia realitat; no es tracta de crear un nou “mètode” sinó d'aplicar un enfoc diferent que permeti a l'alumne buscar seguretat en la pròpia essència. Entre maestros em sembla molt més agosarada i interessant que Ser i tener; en el seu moment, aquest film francès es limitava a presentar una escola amb dinàmiques que seguien patrons coneguts, en un to i un punt de vista un pèl nostàlgics. A més, aquest nou documental apareix en un moment en què molts pedagogs treballen intencionadament el camp de l'educació emocional i els valors per temperar les tensions i el clima d'algunes aules. Cada vegada hi ha més veus que demanen que aquest coneixement es generalitzi i formi part del currículum escolar, tot i que la clau està en els pares. Segurament tant l'educació per al creixement personal com l'art són camins extraordinaris per afinar la sensibilitat i entrenar-nos en la gestió de les pròpies emocions.

Tornant a l'espectacle Dones d'aigua, es tracta d'un concert concebut com un viatge pel món oníric d'aquests éssers llegendaris que representen la versatilitat de l'ànima femenina, simbolitzada per l'aigua. S'hi combinen la música d'un compositor de llarga i intensa trajectòria com Paco Viciana, la veu de sis dones (tres sopranos: Montserrat Cristau, Maite Mer, Imma Presas; tres mezzosopranos: Glòria Garcés, Vera Krasnoperaova, Georgina Reyner) i la interpretació de la pianista Anna Cassú i de la violinista Ezster Schüts en una simbiosi altament efectiva.

Ara més que mai, en aquest temps convuls de tsunamis i de gent que pateix angoixa, estem àvids de poesia, de música, de coherència vital i d'un canvi de paradigma educatiu, si de debò volem canviar la realitat i ens sentim part d'una consciència ciutadana que ha de possibilitar un nou cicle polític i social.