I si millorem el món?
Estem passant temps difícils, de desconfiança i d'abatiment. Però sorgeixen llums. Per exemple, s'havien adonat que ja han passat 20 anys? El 7 de febrer del 1992 els membres de la Comunitat Europea (CE) van signar un gens fàcil tractat, que va canviar-nos el nom i la condició. Aquest acord internacional va entrar en vigor l'1 de novembre del 1993, i ens col·locà dins de la Unió Europea (UE). En l'acord es va institucionalitzar un nou estatus jurídic: la condició de ciutadà europeu. La ciutadania sorgeix del principi democràtic de sobirania popular i atorga drets individuals (civils, polítics, socials) i també deures (impostos, fidelitat, etc.), així com la facultat d'actuar en la vida col·lectiva. El text es coneix oficialment com a Tractat de la Unió Europea, tot i que és més popular el nom de Maastricht.
Vaig passar una temporadeta a aquesta ciutat holandesa, capital de Limburg, de poc més de 110.000 habitants, entre els rius Mosa i Jeker, per un curs Comenius de formació de professorat. El lloc té arrels celtes i oferia un pas accessible per creuar el gran riu. Els romans, tan emprenedors com sempre, van decidir construir-hi el pont que encara és un dels espais màgics de la ciutat. Des de temps de Juli César l'anomenaven “Mosae traiectum” (el gual al Mosa), nom del qual n'ha resultat la denominació actual. A Maastricht s'hi està bé: ple de bicicletes, tot endreçadet, serenitat a l'ambient, espais com l'Onze-Lieve-Vrouweplein. Ets a prop de tot arreu: de la belga Lieja i de l'alemanya Aquisgrà, on –confós ara amb la catedral – hi ha el palau que, des del 800, va servir a Carlemany per passar-hi la majoria dels hiverns. I tot això certa relació amb la història d'Europa la té. El curset va ser interessant: el títol ja n'era una tesi, Crossing borders. Europa no és només economia i colors blaus amb estrelles grogues, sinó també un projecte polític vital: una nova unió entre persones. I aquí hem tornat al tema: la ciutadania.
Els nostres adolescents són part del futur: per això tenim tanta cura de l'ensenyament, tot i els entrebancs que –per raons i interessos exclusivament ideològics– hi posen els polítics, d'aquí i d'allà. Agafa força la iniciativa d'educar en valors ètics i ciutadans, aprofitant esdeveniments com són el Dia d'Europa (9 de maig) i la temàtica que la UE proposa com a Any Europeu. Cada vegada som més els que hi treballem, com a camí per millorar el nostre món, lluny d'eurocentrismes o d'estatalismes que ofeguen les varietats nacionals, ja que Europa continua sent una esperança d'estar “units en la diversitat”, com diu el seu motto oficial.
El 2013 és l'Any europeu dels ciutadans (europa.eu/citizens-2013) i es proposa una reflexió sobre com vivim aquesta condició política, que és genial. Les anàlisis conclouen que només el 36 per cent de nosaltres, els 500 milions d'europeus, ens considerem ben informats sobre els drets que, com a ciutadans, tenim. Sí que ens reconeixem europeus i n'identifiquem alguns: drets de petició a la UE, de lliure circulació, de no discriminació per nacionalitat, de protecció consular, de treball i formació. Però no n'hi ha prou: accés als documents, iniciatives ciutadanes, dret a una bona administració, etc. Arreu de Catalunya s'està treballant, segons em consta, per afavorir la consciència d'aquests drets i treure els obstacles per al seu exercici. Però cal que tots cooperem en el projecte: la “manca de legitimitat democràtica” de la qual alguns acusen la UE se supera també si cadascú fa el que és al nostre abast. I aquesta sensibilitat, ofegada per la sensació de corrupció de tota una classe de representants, ha de renéixer. I renaixerà des de l'escola. La invitació és per a tothom, famílies, estudiants i docents: què puc fer jo per obtenir compromisos amb la ciutadania europea? El Dia d'Europa a Instituts i Escoles és una manera de millorar el nostre món.
