L'art de dimitir

El moment ofereix grans oportunitats per practicar l'art de dimitir, però els millors candidats no s'hi acaben de llançar. Els falta confiança? És falta de pràctica? Potser mai com en els darrers mesos s'havien donat tantes ocasions propícies per a la pràctica d'aquest art perfectament honorable a tota la pell de brau. El personal es resisteix tossudament a fer discursos memorables. En altres latituds el discurs de dimissió és un gènere literari amb una tradició de segles: una ocasió única per quedar com un senyoràs davant del públic. Al Parlament britànic, alguns discursos de dimissió han obtingut ovacions de les més sentides. A la península Ibèrica, en canvi, és un gènere menor, gairebé obscur. És molt probable que tot sigui culpa del sector editorial que no ha publicat “manuals de dimissió” convenientment traduïts de l'anglès. La gent, sovint, necessita models per estar a l'altura en circumstàncies solemnes: casaments, funerals... El món anglosaxó ha generat una riquíssima antologia de textos diversos per presentar la dimissió: reis que abdiquen per amor, presidents dels EUA que espien els rivals, primers ministres que tenen un mal resultat electoral, polítics enxampats en conductes poc edificants... Hi ha models per a cada ocasió. Estic plenament convençut que si la nostra gent tingués aquests manuals a l'abast perdria la por i viurien l'experiència de dimitir amb tota normalitat. Malgrat que el sant pare –per una qüestió de deformació professional– ha triat el llatí per fer-ho, a alguns dels nostres polítics els acceptaríem una dimissió en la seva llengua materna. Ara, l'art d'una bona dimissió té una relació directa amb el timing. Cal fer-ho en el moment adequat. Esperar massa pot espatllar una esplèndida història d'honorabilitat i autosacrifici, i deixar-la en un acte forçat sense cap rèdit personal en el futur. Malgrat la manca de tradició que té la dimissió en el nostre entorn, les perspectives per poder cultivar aquest art, ara i aquí, són excel·lents.