Barri de Dortmund

Sota la lleugera nevada que ara deu estar caient damunt dels carrers de Dortmund, en un dels barris obrers d'aquella ciutat alemanya, un grup de vailets hi parla català. De fet, hi parlen català i alemany, i també amazic o àrab, perquè tant ells com les seves famílies són ciutadans espanyols d'origen marroquí que fins fa poc vivien a Catalunya. Famílies que han portat Europa amunt la cadència de llengües septentrionals perquè, empesos per la crisi que a ells sempre els ha afectat, han anat a parar a Alemanya en una etapa més del seu trànsit pel planeta a la recerca d'oportunitats. Em diuen que a Dortmund hi ha un barri concret on s'han reunit moltíssims marroquins catalans. Només de Llagostera, afegeix el meu informador, en qüestió de quatre o cinc mesos s'hi han instal·lat set famílies. Totes amb fills que han nascut aquí, que s'han escolaritzat a casa nostra, que hi han après a menjar pa amb tomàquet, que hi han celebrat les victòries el Barça i que ja han incorporat a la seva identitat algunes de les vibracions d'aquestes terres. El mercat de treball alemany ofereix feina abundant i també una explotació a l'altura dels temps que corren, però encara que els llocs siguin precaris i mal pagats, encara que nord enllà l'alè es glaci molt més sovint que a les ribes de la Mediterrània i que es vegin obligats a travessar el continent diverses vegades a l'any, les cobertures socials que es proporcionen són, per a qualsevol que vingui d'aquest lamentable país nostre, una meravella. N'hi ha set, de famílies, però m'asseguren que n'hi hauria vint o trenta més si s'hagués concedit la nacionalitat a tots els que reuneixen les formalitats exigibles i que encara tenen la sol·licitud empantanegada en els laberints burocràtics de l'administració espanyola. 450.000 expedients es veu que estan pendents de resoldre's, i sense nacionalitat, treballar a altres països de l'Europa de Schengen és dificilíssim.

Però la nacionalitat, ja se sap, se situa en un territori sagrat, embolicada en conceptes profunds i intensos com l'honor i la pàtria, i no es pot concedir frívolament. Primer cal aplegar un feix de papers, tenir un passat impol·lut i finalment poder respondre un test que inclou preguntes com ara on condueix el camí de Sant Jaume, què cony se celebra el 12 d'octubre o qui és Rafa Nadal.

Es veu que cal demostrar l'arrelament al país, encara que vulguis fugir-ne immediatament. Des d'aquesta perspectiva, observant aquests vailets que parlen català i amazic en un barri de Dortmund, quin aspecte tenen les identitats tancades sobre el propi melic? I les neurosis sobre la invasió dels bàrbars del sud? I totes aquelles certeses sobre les conspiracions per recuperar les terres mítiques d'Al-Andalus? Essent tan òbvies com són, ens consten d'entendre les lògiques i les raons de les migracions, entendre el neguit de les desigualtats i el potent magnetisme que generen els mercats de treball. I és que la història s'ha accelerat tant que ni els prejudicis, ni les paranoies poden seguir-ne el ritme.