Espies i espies
L'espionatge que ha empastifat la política catalana en els últims anys i del qual ara coneixem alguns detalls és una paròdia de la pràctica d'aquest vell sistema de tafanejar la vida dels altres per motius econòmics, polítics i per revenges personals. Penso que és una imitació burlesca de les sofisticades maneres d'espiar que desplegaren el talent de personalitats literàries, intel·lectuals i polítiques en el convuls segle passat. Els que hem estat periodistes de la guerra freda hem sabut després com es gastaven pressupostos i s'eliminaven vides de persones que feien nosa. Simplement per la raó d'estat. El focus de tot l'entramat ha estat uns dies en una taula del restaurant La Camarga, on molts polítics i periodistes ens hem reunit sovint per cercar informació o simplement per fer-la petar amb algú. Al marge de la gravetat que pot tenir ser espiat sense saber-ho per un partit polític o un individu que vol furgar en la intimitat i la vida dels altres, el que sabem fins ara és més aviat lleu i barroer si ho comparem amb l'espionatge dels professionals de les causes de les grans potències. En tot cas, una societat espiada en les seves cúpules polítiques, empresarials o institucionals cau en el risc de privar de llibertat molta gent. L'espionatge augmenta en temps de conflictes i de guerres.
En una mirada precipitada als diferents tipus d'espionatge del segle XX faria la distinció entre l'estil britànic, l'americà i el rus. Els anglesos han produït abundant literatura que s'atansa força a la realitat. En l'ambient de la Universitat de Cambridge dels anys trenta, els soviètics reclutaren un petit nucli d'espies entre el bo i millor dels estudiants de l'època. Serviren molts anys el Kremlin noms com ara Kim Philby, Donald Maclean, Guy Burguess i Antony Blunt. En l'argot de l'ofici se'ls coneixia com els Cambridge Five, tot i que mai es va saber qui era de veritat el cinquè. El més professional de tots fou Kim Philby, que es camuflà com a corresponsal de guerra en l'Espanya del bàndol franquista, fou condecorat personalment pel Caudillo, entrà amb les tropes vencedores per la Diagonal de Barcelona i alhora informava a Moscou puntualment del que passava en l'entorn més proper a Franco. En acabar la guerra fou enviat com a segon secretari a l'ambaixada britànica a Washington des d'on seguia passant informació confidencial al Kremlin.
Les sospites sobre el personatge creixien i l'assenyalaven com un dels grans talps de l'espionatge soviètic. Segurament per comprar el seu silenci quedà arraconat com a corresponsal del The Observer a Beirut els anys seixanta. Prenent una copa amb els companys en un bar de la Corniche de la capital libanesa, va dir que sortia un moment a prendre la fresca i s'embarcà en una llanxa que el portà a un vaixell que l'esperava a una milla de la costa. Al dia següent sortia a les portades dels diaris de Londres l'autèntica personalitat del gran traïdor. Fou condecorat amb l'ordre de Lenin i custodiat en un barri exclusiu de Moscou fins que un dia el corresponsal del Daily Telegraph topà amb ell al vestíbul del teatre Bolxoi de Moscou i es tornà a explicar amb pèls i senyals la seva doble vida. Morí a la capital russa. Els altres acabaren malament i foren descoberts pels serveis d'espionatge o per pistes periodístiques. Sir Anthony Blunt era el conservador del patrimoni artístic de la reina Isabel i no fou destapat fins al final dels anys setanta.
L'espia americà és més professional i més obert. Tothom pot saber que un familiar o un company d'estudis treballa per la CIA. És una professió tan honorable com qualsevol altra. De fet, a les pel·lícules premiades cada any amb els Oscars de Hollywood sempre surten personatges que han espiat pel seu país. En la millor pel·lícula d'enguany, Argo, hi ha una participació decisiva de l'espionatge de l'agència amb seu a Virgínia que vetlla pels interessos de l'estat nord-americà. No són gent sofisticada sinó professionals que responen a les directrius d'una fèrria disciplina de comandament. Espies fets en sèrie. La variant russa és més preparada, més expeditiva, molt bona servidora del poder. Tant és així que Vladímir Putin, l'actual president, començà a grimpar per l'escala de la política des de la seva experiència com a tinent del KGB. Les accions de l'espia rus no deixen petjades i no han de passar per cap control. Ni el de la política ni el de la premsa. El manresà Ramon Mercader seguí les petjades de Trotski a Mèxic fins que li clavà un piolet al cap i el matà per ordres de Stalin. Els gulags, de fet, s'ompliren amb la delació de milers de parents, amics i companys de partit que denunciaren les víctimes d'aquells horribles camps de concentració. La caiguda del règim soviètic va fer caure també l'estàtua del fundador del KGB que es dreçava davant de la tenebrosa presó Lubianka. Però l'esperit d'espionatge d'estat continuà.
L'any 2007 moria enverinat a Londres Aleksandr Litvinenko, exagent del KGB, al qual li foren introduïdes al cos unes gotes de poloni 210 que li causaren la mort. La fiscalia britànica afirmava que l'enverinament havia estat perpetrat per agents russos. El verí fou utilitzat per eliminar el president de l'Afganistan, Hafizullah Amin, poc abans que les tropes soviètiques envaïssin el país el 1979. Un expresident de Txetxènia, Zelimkhan Yanbdabiyev, fou executat per agents russos a Qatar l'any 2004. Els russos han utilitzat la força i també el corrent intel·lectual europeu que es va fer marxista, entre altres raons, per lluitar contra el nazisme. Tal com explica el radical i brillant historiador britànic A.J.P. Taylor, hi havia més comunistes al departament d'Estat de Washington que a les fàbriques d'automòbils Ford, si algú s'hagués pres la molèstia de buscar-los. Comparat amb l'envergadura de l'espionatge de les grans potències al segle XX, el de casa nostra és, fins ara, de baixa volada, obra d'uns quants sapastres que es guanyaven la vida servint el primer que trucava a la porta.