El greuge diari de l'etiquetatge

El menyspreu cap a la llengua catalana que diàriament patim té una de les seves màximes expressions als supermercats, on milers de productes no solament no estan etiquetats en català –com seria raonable i lògic–, sinó que ho són en una llengua estrangera com el portuguès, a més del castellà, imposat des de sempre. Una situació que cada cop és més habitual i que les empreses justifiquen a partir del fet que conceben la península ibèrica com un sol mercat i també per una evident política de costos. El que obvien és que cometen un greuge que no s'admet a cap més altre estat europeu. O algú s'imagina no ja francesos, alemanys o italians, sinó eslovens, danesos o lituans, acceptant dia sí, dia també que els productes d'ús quotidià no estiguin etiquetats en la seva llengua? Francament, no. Per no parlar dels mateixos espanyols o dels portuguesos. Cap d'aquests europeus no acceptaria aquesta ofensa diària amb la tranquil·litat amb què ho fem els catalans. Una ofensa que, molt sovint, la practiquen empreses catalanes. I tant li fa que el govern hagi aprovat lleis afavorint l'etiquetatge en la nostra llengua, les grans companyies en passen olímpicament. Més si no s'hi senten obligades per un ampli rebuig ciutadà. El diner no vol problemes i si, per vendre, ha d'assumir el cost d'etiquetar en una llengua més, doncs ho farà. Per això, tot canviaria ràpidament amb un estat al darrere. Així ha quedat demostrat en països petits. Mentrestant, i com que som així de soques –per no dir una paraula més gruixuda– doncs continuarem aprenent, per força, i més, la llengua d'un país ben llunyà com és Portugal. Tant per tant ens ho podrien etiquetar en francès o en italià, llengües de països molt més propers a Catalunya! (Article publicat a Presència, número 2.140) de l'1 al 7 de març de 2013)