Lleons vells

Com que els temps no són heroics, la gent enyora personatges èpics, líders de gran volada. Davant la migradesa dels models a l'abast creix la temptació de mirar enrere: un Ghandi, un Mandela, ara un Lincoln... i com sempre, el vell lleó, Winston Churchill. Churchill ha quedat com un dels gegants, un gegant amb berrugues, és clar. Polítiques i personals. No crec, per exemple, que l'afició a l'alcohol li fos tolerada en els temps de beateria mental i de moralitat reglamentada que ens toca viure. Avui, si declarés la seva ingesta diària de destil·lats, l'home que va liderar la victòria sobre Hitler seria declarat un alcohòlic funcional, un pobre borratxo. Curiosament, aquestes inclinacions no el van pas privar d'esclafar un Führer dement que es declarava vegetarià i, per descomptat, abstemi. La història li ho ha reconegut: bustos a la Casa Blanca, monuments a Londres, a Jerusalem o, fa quatre dies, a Barcelona. I publicacions que no paren, com la recent evocació de la filla petita (que ja té noranta anys), o la darrera entrega d'una monumental biografia que tracta dels darrers vint anys de la seva vida: El lleó vell. El més fascinant del personatge és la cronologia de la seva carrera política. El 1937 Churchill tenia seixanta-dos anys. Jo no puc parlar per vostès, però a aquestes edats la majoria pensem sovint en la jubilació o la prejubilació. El nostre home també. Li'n va parlar, per escrit, a la seva dona (ell i la Clementina no es parlaven gaire, però s'escrivien quasi diàriament). Valorava les dificultats econòmiques de mantenir la seva casa de Chartwell. Potser l'haurien de vendre tenint en compte que “els fills ja han volat i la meva vida ha entrat probablement en la seva última dècada”. No s'ho pensin. Al cap de tres anys era primer ministre. Va guanyar la Segona Guerra Mundial, però va perdre les eleccions següents. El 1951 va obtenir un segon mandat i va deixar el govern als vuitanta anys. Va morir als noranta. Si l'improbable lector ha entrat a la seixantena haurà d'admetre que es podria donar el cas que tot estigui per fer.