Opinió

Prou!

Cal donar per acabada
la llarga i imperfecta primera transició i iniciar amb urgència la segona, partint de zero
i amb molta gent nova

Fa dies que penso que hauríem de ser capaços d'arribar a alguna mena de consens per deixar de parlar i d'escoltar les notícies negatives que ens porten a pensar que Catalunya és un fangar. Ja tenim prou tendència a autocastigar-nos. Això no vol dir de cap manera que guardem les misèries sota la catifa o que mirem cap a una altra banda. I encara menys vol dir justificar la corrupció, al contrari! La majoria de nosaltres no volem viure en un país sota sospita, sigui oprimit o sigui sobirà, però en tot cas aquesta és una qüestió que hem d'arreglar nosaltres mateixos amb la màxima urgència i no hem de permetre que els que estan pitjor que nosaltres ens vinguin a donar lliçons, perquè no tenen cap legitimitat per fer-ho, ni legal ni moral.

Es tracta de deixar de caure als paranys i de fer el joc a qui ens vol dividir, donar per acabada la llarga i altament imperfecta primera transició i iniciar amb urgència la segona, començant de zero i amb el màxim de gent nova. Gent que estigui en la política i al davant de les institucions per vocació de servei i no per enriquir-se o per alimentar egos personals. No ens convé fer el joc a gent com l'Aznar, que, recordem-ho, amb anterioritat que es destapés cap cas de corrupció ja va dir que abans de dividir-se Espanya es dividiria Catalunya. I és el que intenten. Estem vivint des de l'Onze de Setembre en estat de guerra, de guerra bruta. D'acord, totes ho són de manera clara i manifesta, però aquesta no ho sembla perquè no atempta contra les persones físicament, però sí moralment.

Jo em nego a creure aquells corrents de pensament que diuen que la societat és de naturalesa oligàrquica, que el poder de l'oligarquia es fonamenta en la força i el frau, i que la política no és res més que un seguit d'estratègies de lluita pel poder. Els que defensen aquestes tesis i les assumeixen com un mal menor o com una qüestió inevitable, defensen que la bona fe només la trobem en l'entorn privat de les persones. Segurament tenen una part de raó, però no tota, ni de bon tros, i penso que han de sorgir veus contundents que defensin la possibilitat d'una altra política i d'una altra pràctica. Resultats com els d'Itàlia, on els votants de Beppe Grillo han sigut bàsicament joves amb ganes de participar en una altra manera de fer, per molt histriònica que sigui, és una realitat producte de la pràctica que hem creat i que no hem denunciat a temps.

Fa dies que rellegeixo en Gandhi perquè tinc necessitat de recordar i potser perquè busco desesperadament punts de referència. No oblidem que la seva lluita per la independència de l'Índia va girar a l'entorn de l'asahayoga, la no-participació en l'administració pública i judicial, ni en el sistema educatiu del govern colonial, al mateix temps que va promoure un boicot molt seriós als productes britànics. Ell deia que una economia sense valors morals o que els ignora és una falsa economia. Així va provocar un procés de regeneració radical que els britànics qualificaven de marginal però que va representar pràcticament la fi del seu imperi.

És l'hora doncs de deixar d'entretenir-nos amb els paranys per molt mediàtics que siguin i d'actuar aprofitant escletxes i la nostra creativitat per trobar camins al marge que ens facilitin caminar i arribar al nostre objectiu, perquè no oblidem que, en temps de turbulències, el perill no són les turbulències, el perill és l'immobilisme. O, com va escriure Hessel, “la pitjor de les actituds és la indiferència, dir que no puc fer-hi res”. No ens limitem a conrear la indignació, actuem, i no oblidem que fugir dels paranys, per molt entretinguts i morbosos que siguin, també és una manera valenta d'actuar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.