El paraigua i l'olla de grills
Un cop conegut el resultat de les eleccions generals italianes, han tornat les turbulències en els mercats financers. Han baixat les borses i, el que és molt més important, han tornat a augmentar les primes de risc del deute públic dels països de la perifèria d'Europa. És a dir, ha augmentat el cost del finançament del seu sector públic. És lògic que això es doni per al deute italià. No és gens clar que del Congrés i del Senat italians en pugui sortir un govern disposat a seguir tirant endavant les retallades necessàries per reduir el dèficit públic. Ni per fer les reformes que des d'Europa es consideren necessàries per millorar la competitivitat de l'economia italiana. La coalició de Monti, l'únic partit que s'hi havia mostrat favorable, ha obtingut tan sols un 10% dels vots. El centreesquerra de Bersani ho podria tirar endavant a contracor, però amb els vots de Monti no en té prou. I els partits de Berlusconi i de Grillo s'han mostrat del tot contraris a unes polítiques que perceben com imposades des de Brussel·les i Berlín. Com a conseqüència, els inversors veuen més riscos en el deute italià i demanen un interès més elevat per comprar-lo.
Però també ha començat a augmentar el tipus que ha de pagar l'Estat espanyol per col·locar el seu deute als mercats. Aquests darrers dies força gent es pregunta per què passa això. El govern espanyol, en definitiva, té una sòlida majoria parlamentària i ningú ha posat en dubte la voluntat del govern de seguir tirant endavant el programa d'ajustos fiscals i reformes estructurals. I, malgrat aquest fet innegable, l'Estat espanyol ha de pagar també un interès més elevat. L'explicació l'hem d'anar a cercar en la raó per la qual les tensions en el mercat de deute públic es van començar a apaivagar el mes de setembre de l'any passat. Amb la consegüent disminució gradual de les primes de risc. La millora s'ha donat perquè el govern de l'Estat s'ha aplicat relativament bé en la correcció del dèficit. Deixarem de banda l'espinosa qüestió de pensar a costa de qui. Però la principal raó per la qual la situació va millorar va ser un canvi radical en l'estratègia seguida pel BCE, el qual, al setembre, va anunciar que estava disposat a adquirir la quantitat de deute públic que fos necessària per tal de mantenir les condicions de finançament dels estats de la zona en un nivell raonable. I que ho faria sense límit en la quantitat ni en el temps. Això sí, amb condicions. Calia que el país en qüestió signés un memoràndum d'entesa en què assumís una sèrie de compromisos a negociar.
Amb això el BCE va obrir un paraigua que protegia el deute dels països de la perifèria. Només l'anunci va ser suficient perquè durant cinc mesos les condicions anessin millorant. Però el resultat de les eleccions italianes pot posar a prova la resistència d'aquest paraigua. Ara és el moment de comprovar-ne la impermeabilitat si cau un xàfec important en els mercats financers. O, en paraules més econòmiques, caldrà veure si el BCE veritablement està disposat a fer compres massives de deute italià i espanyol, si aquests països estan disposats a acceptar-ne les condicions. I, si tot això es fa, caldrà veure si s'aconsegueix calmar els mercats i reduir de nou els costos de finançament.
La tranquil·litat pel deute de l'Estat espanyol s'ha assentat, els darrers cinc mesos, en dos pilars. L'un –les polítiques del govern– no ha canviat. L'altre –la protecció eficaç del paraigua del BCE– genera cert recel. Aquest recel és el que ha fet pujar la prima de risc espanyola paral·lelament a la italiana.
Un recel que es fa encara més gran seguint l'evolució de l'opinió pública de la majoria dels països europeus. És correcta la idea que, en una economia globalitzada, Europa serà competitiva o no serà, i que, per tant, calen reformes estructurals i sostenibilitat dels comptes públics a mitjà termini. Però les eleccions en diversos països, i sobretot a Itàlia, han fet evident que els ciutadans no entenen ni accepten les polítiques d'austeritat a ultrança. Aquesta competitivitat no es pot guanyar a qualsevol preu. Sobretot si, malgrat els esforços, la gent no veu una llum al final del túnel.
Jens Weidmann, president del Bundesbank, advertia fa poc que no ens hem de fer gaires il·lusions, que calen deu anys de crisi per fer net. També fa poc, s'expressava en direcció contrària Ben Bernanke, president de la Reserva Federal. Bernanke assegurava que les polítiques fiscals contractores són contraproduents enmig d'una recessió i que cal trobar un equilibri entre uns ajustos necessaris a mitjà termini i el creixement.
Els responsables de la política econòmica no poden viure d'esquena a l'opinió pública. És necessari que hi hagi xifres positives de creixement i creació neta de llocs de treball en un futur proper. Una llum al final del túnel. Amb tots els compromisos que es vulgui cap a la sostenibilitat del deute públic. I els controls necessaris per evitar la repetició d'excessos passats. Però no es pot vendre més fum. Sobretot si és un fum tan espès que deixa tothom enfonsat en el pessimisme. Del fet de trobar el delicat equilibri entre creixement i sostenibilitat del deute, en depèn la mateixa existència de la moneda única europea. Si la recessió es prolonga, els ciutadans començaran a rebutjar la idea que aquesta moneda única és positiva per als seus interessos. I del resultat electoral obtingut a Itàlia per Beppe Grillo podríem passar a una situació en què tot el sud d'Europa esdevingués una veritable olla de grills. Amb les opinions públiques rebel·lant-se contra unes polítiques que ni entenen ni accepten. Simplement perquè no donen els resultats esperats, que els tecnòcrates sempre van ajornant per d'aquí a un parell d'anys.
