La mort i la innocència

Per als no creients no s'han de buscar explicacions transcendents i ocultes als fets personals, socials o polítics. Les coses tenen un origen concret, unes causes definides i unes conseqüències determinades per les causes. Quan no es troba la causa es pot recórrer sempre a l'atzar per trobar-ne l'explicació. És un ordre imperfecte perquè el món i nosaltres mateixos som profundament imperfectes. Per als creients, quan es produeix una injustícia manifesta, rotunda, sorgeix immediatament un sentit de revolta perquè en l'ordre establert per Déu no hi pot objectivament cabre la injustícia, si hi cabés quedaria aquell ordre, que ha de ser necessàriament perfecte, qüestionat per la imperfecció de la injustícia. Hi ha d'haver una raó, però si aquesta no és evident, on és i per què hi és? Ve després la resignació i l'acceptació de la voluntat totpoderosa de Déu i la interpretació del fet com a una prova a la qual ens hem de sotmetre perquè és la seva voluntat. És la nostra part de redempció per les culpes de tots seguint-lo a ell que en va ser l'exemple. S'ha de tenir fe per veure-ho així, però si es té pot aquesta renúncia i acceptació ajudar en el patiment agut del moment. És en paraules evangèliques la gràcia de la fe, el consol de la fe, l'esperança que neix de la renúncia i de l'acceptació de la voluntat de Déu.

Quan aquesta injustícia és profunda i gratuïta, la mort d'un nen, aquesta qüestió s'accentua i trobar raons per explicar-ho transcendeix la comprensió i la capacitat de resignació dels pares, dels amics, de les persones que hi tenen proximitat. El dolor d'un pare i d'una mare que perden un fill és el més gran mal que hi pot haver. No hi ha res pitjor. No es pot imaginar més gran patiment ni més gran injustícia, perquè per molt que vulgui explicar-se amb raons humanes no se'n poden trobar, és del tot impossible. Se't mort part de tu mateix, de la teva ànima i del teu cos, i és una mort contra la llei natural on són primer els vells el que han de partir per deixar lloc als joves. No és possible que ningú pugui mantenir que un vell hagi de viure i un jove hagi de morir. Aquell ha acabat la seva vida, poc més pot fer per ell mateix i pels altres, ell ho sap i d'aquí pot venir la seva renúncia, voluntària, a la vida. Només és esperable la decadència, la progressiva pèrdua de les capacitats intel·lectuals i físiques, val la pena esperar? O és millor evitar-ho per un mateix i pels que t'envolten? La dignitat, el pudor i la discreció van unides. Un jove, més encara un nen, és un projecte per fer, és la innocència en què tot és possible perquè tot està per fer. L'esperança del futur del que aquest nen pot arribar a ser és l'essència de la vida, és l'evolució positiva de la humanitat, tot el que és ara, serà millor demà. Per això el vell sent vergonya de viure quan el jove i el nen moren, quina és la ruleta de la vida que pot justificar un fet tan injust, egoista i gratuït?

Compartir el patiment d'un amic és natural, és lògic, passa de manera espontània, directa, no volguda, no provocada. L'amistat és el sentiment més pur i generós perquè no té motivació ni interès, no demana res, només l'atenció de l'amic. Sents que algú que estimes està profundament ferit i aquesta ferida és, en raó a l'amistat i l'afecte, també la teva. Però malgrat que no s'hi vegi en el moment del fosc i profund patiment, la vida ha de continuar, i si és veritat que les ferides es curen ho és també que deixen profundes cicatrius que t'acompanyaran tota la vida.

Cicatrius i seqüeles són conseqüències diferents. Les primeres són inevitables, les segones s'han d'evitar perquè danyen la persona. No pot el mal causar-ne tant que canviï les persones, el seu caràcter, la seva esperança, el seu enfocament vital, el seu optimisme, les seves ganes de viure i de ser millor. Això seria un mal sense remei i sense raó que deixaria uns efectes que amb la voluntat personal han de ser evitables, han de ser superables. El més gran perjudicat de la desesperança és el desesperançat perquè de la manca d'esperança no es pot obtenir mai un bé, ni personal ni per als altres. La nostra voluntat s'ha de posar al servei d'evitar-ho. No pot passar, no ha de passar, ni per un mateix ni pels que ens estimen. Menys encara pels que et necessiten, el fill que mor se'n va per sempre, el que viu i et mira i et necessita, és el que pot donar raó de ser a la teva vida.

Per què el mal ha de produir més mal? Per què el patiment ha de produir més patiment? No és necessari, és voluntari, és una voluntat perversa i destructora. No hi ha pitjor injustícia que la generada per un fet gratuït sense raó de ser. Hem de superar la dificultat, la desgràcia, sempre, encara més quan no té raó de ser.

Som els amics els que hem d'ajudar el ferit per la injustícia de la vida a superar la dificultat, a passar del pou de l'angoixa a la plana, plena d'horitzons clars, transparents, amplis i llunyans on hi ha més cel blau que terra fosca. Una vegada sortits del forat del nostre patiment caminarem primer a poc a poc i tindrem la temptació de mirar endarrere, de voler-nos ficar de nou a dintre del pou de la desesperança perquè ens semblarà que això ens protegirà, no voldrem veure ningú perquè voldrem patir sols i en silenci, vivint dels nostres records, esperant que aquest patiment ens curi una mica. No és possible ni cert, hem de sortir de la foscor i caminar per la plana a la llum del sol, amb l'aire fresc i suau del matí, sota un cel blau ple de núvols blancs, que ens permeti avançar cap a l'horitzó que mai no és el mateix, i on no arribem mai però que percebem clarament com una realitat, que de fet no ho és perquè és el que nosaltres som i creem en la nostra imaginació, amb la nostra esperança.

La vida és possiblement això, caminar cap a una fita que sempre canvia, que mai no és la mateixa, que tenim present i és real als nostres ulls, però que de fet no existeix, però caminar sempre al costat dels altres amb l'afecte i en la proximitat dels que t'estimen perquè saps que et porten al cor, perquè saps que estaran amb tu per sempre, passi el que passi. Si fos així, no pot ser d'altra manera, la vida seria esperança i afecte, la gràcia de l'esperança i el regal de l'afecte.