Perilla la pervivència de l'espècie
Segons el ministre Fernández Díaz, ministre de tots –ens agradi o no–:
“[...] Existeixen arguments racionals que diuen que el matrimoni entre persones del mateix sexe no ha de tenir la mateixa protecció dels poders públics que el matrimoni natural. La pervivència de l'espècie no estaria garantida.” Apa, aquí!
Si aquestes declaracions no fossin, en el seu rerefons, tan i tan homòfobes, inadmissibles i feixistes farien riure. Millor dit, en una societat desenvolupada, d'un país democràtic del segle XXI haurien de fer riure per ridícules i perquè qüestionen drets ja assolits. Però lamentablement això no és així. Estem envoltats de falsos progressismes i actituds condescendents davant la segregació, exclusió i estigmatització de qüestions que afecten la llibertat individual i que amaguen una essència retrògrada molt perillosa.
A veure, per començar, què vol dir això de “matrimoni natural”? Que dos homes o dues dones no són naturals? En tot cas, per ser precís i provocar un cert debat a partir de realitats objectivables, es podria parlar, sense que això atorgui ni un dret més a ningú respecte a un altre, de “matrimoni habitual”.
I què pretén, aprofitant el marc carrincló, anacrònic i tendenciós d'un col·loqui sobre religió i estat, dient aquesta bajanada de “l'extinció de l'espècie”? És insultant per obvi –els capellans i les monges, pla fan trontollar l'evolució humana!– i inapropiat, però alhora significatiu per saber quin “tipus” de senyor gestiona les qüestions internes de l'Estat i quina és la seva capacitat per representar-nos a tots, si diu coses com aquestes.
Només seria avorrit, si no fos també trist i lamentable, que, a hores d'ara, hi hagi obvietats de “normalitat” que s'hagin de defensar. Que homes i dones som biològicament diferents però tenim els mateixos, repeteixo, els mateixos, drets i obligacions és evident. Que els casats i les parelles de fet, homosexuals o transsexuals, han de gaudir de la mateixa protecció i que garantint aquesta protecció l'espècie no perilla cal dir-ho en veu molt alta i exigir-ho sense concessions de cap classe.
I si no pensem així, no passa res. Tranquils. Deixem-ho estar. Posem-nos a la cua dels països desenvolupats, i predemocràtics, emmirallem-nos en els models utilitzats en l'edat mitjana o el franquisme, i agafem-nos de la maneta de països com ara Tanzània, l'Iran i l'Aràbia Saudita, que segur que ens anirà d'allò més bé i ens hi sentirem tots la mar de còmodes.
