Populisme
Creixen arreu d'Europa les mobilitzacions populars contra l'‘estatus quo' de la política que intenta mantenir tossudament el funcionament del sistema econòmic i social en el neoliberalisme més tradicional. I aquestes mobilitzacions moltes vegades defugen de seguir els paràmetres polítics convencionals perquè fins i tot els ciutadans més passius s'han adonat que la crisi actual ha posat en evidència la incapacitat de les classes dirigents per prevenir-la, primer, i per fer-hi front, després.
Que el deute acumulat és desorbitat, ja és sabut. Que la devolució del deute hagi de comportar l'empobriment de la població i dels sistemes socials, és una simple i pura opció política, segurament condicionada per pactes i tractats subscrits en l'àmbit europeu que han bastit un cercle viciós on no és possible modificar res sense haver-se de sotmetre a conseqüències de represàlia. Sembla que Europa, per als països del sud continental, no ha estat fins ara gaire res més que una ratera que els ha ofert formatge generosament fins que s'han engreixat prou com per no poder-ne sortir. Parlem dels estats, de les administracions públiques interiors, no pas dels ciutadans, que l'única cosa que hem percebut d'Europa és que el sistema de representació política és diferit i inoperant, mentre que el sistema econòmic és d'implantació obligada, directe i altament coercitiu.
En aquests estat de coses, amb una política econòmica que ha fet retrocedir moltes dècades el marc de les relacions laborals i que ha desmantellat l'activitat productiva del país, amb un atur progressivament desbocat, amb serveis públics reduïts a constants vitals mínimes i amb unes formacions polítiques enrocades i desconcertades, què es pot esperar que facin els ciutadans si no és acostar-se a qui parla com ells, a qui els ofereix camins de sortida del femer actual, a qui els parla de democràcia directa, a qui assegura que no tindrà por de ser valent i atrevit? Què es pot esperar que diguem si no el que deia un manifestant portuguès: “Som d'aquí i viure dignament vol dir poder treballar aquí.”
Els riscos d'aixoplugar-se sota la capa dels demagogs són evidents però això no hauria de menystenir la urgència de canviar els paràmetres de la política ni la conveniència de recuperar el discurs de la lluita de classes, perquè és exactament on ens han abocat i on històricament s'havien lliurat les disputes polítiques i socials que havien fet progressar la societat que ens acaben de sostreure.
