Un pas necessari

L'escenari polític català ha conegut els darrers dies dos fets indicatius de per on pot discórrer el futur més immediat. D'una banda, el canvi de posicionament del PSC que l'ha portat, per primera vegada, a votar de manera diferent del PSOE al Congrés dels Diputats en donar suport a dues propostes de CiU i ICV que defensaven negociar amb el govern espanyol la realització d'una consulta legal i acordada. Aquesta mateixa proposta es debatrà al Parlament de Catalunya i CiU ja ha dit que hi votaria a favor. És important que tothom estigui a l'altura per poder arribar a un acord el més ampli possible i fixar un full de ruta entre tots els partits que defensen el dret a decidir i la realització d'una consulta. De l'altra, la dimissió del fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, al qual es va obrir un expedient després que en una entrevista advocà per “donar al poble la possibilitat d'expressar el que vol” i de trobar els mecanismes legals perquè es pugui fer efectiva aquesta voluntat perquè “totes les lleis es poden modificar, i cal valorar si la norma continua responent a una realitat social com era l'any 78 o si hi ha una realitat diferent”.

En el primer cas, valorar el coratge de l'actual direcció del PSC que, després de molts dubtes i alguns errors com ara votar en contra de la declaració del 23-G a costa d'una divisió en el grup parlamentari, ha sabut rectificar. Pere Navarro ha sabut escoltar la veu dels militants i simpatitzants que en gran part pensen que el dret a decidir és irrenunciable, tot i que demanen fer tots els esforços possibles per encabir-lo en el marc legal. Com a mostra d'aquesta sensibilitat n'hi ha prou de llegir les opinions de destacats dirigents socialistes publicades diumenge passat en aquest diari. El gir dels socialistes catalans pot ajudar-los a recuperar part del terreny perdut i tornar a connectar amb una militància que, sense ser necessàriament independentista –en cas d'un referèndum possiblement molta d'aquesta militància votaria legítimament no a la independència–, té molt clar que a cap poble no se li pot manllevar el dret a prendre les seves pròpies decisions, perquè aquest dret és el fonament bàsic de tota democràcia. No ho deu haver tingut –ni ho tindrà– fàcil Navarro, perquè des del PSOE –i des de la cap de llista socialista per Barcelona a les legislatives espanyoles– no s'entén, ni s'admet, la posició dels socialistes catalans, demostrant que això del federalisme està molt bé com a peça retòrica, però altra qüestió és aplicar-ho encara que sigui a l'àmbit intern. Aquesta rectificació era necessària no només perquè així ho exigien molts simpatitzants socialistes, sinó perquè un socialisme català no hipotecat per dependències externes resulta imprescindible per garantir la cohesió social del país en l'actual escenari.

En el segon cas, el que posa en qüestió la decisió que va dur el fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, a obrir un expedient al ja dimitit Rodríguez Sol és la qualitat democràtica del sistema. D'una banda, perquè l'expedient es produeix arran d'unes declaracions on el fiscal superior de Catalunya, gens sospitós de ser un independentista forassenyat, reflexiona sobre si en les actuals circumstàncies no convindria ajustar el marc legal a les aspiracions dels ciutadans. De l'altra, perquè la proximitat de la decisió del govern de Mariano Rajoy d'impugnar davant del Tribunal Constitucional la declaració del 23-G projecta una ombra de dubte sobre el possible grau de contaminació política de l'acció de Torres-Dulce. En tot cas, el que és desprèn és que, a més de l'ofec econòmic de la Generalitat, el govern popular utilitzarà tots el mecanismes que té a l'abast, excepte el diàleg i la negociació, per posar pals a les rodes al procés iniciat a Catalunya.