Extramurs del Vaticà
En el moment d'escriure aquestes ratlles, encara no se sap quin dia començarà el conclave. L'únic que se sap és que els cardenals no tenen pressa per tancar-se. Necessiten temps per conèixer-se i per canviar impressions. Bon senyal. No deixa de ser una bona notícia. Vol dir que res no està encara decidit. La prova més concloent és la insistència amb què el grup brasiler ha demanat, en nom de tota la resta, tenir accés a l'informe secret que Benet XVI, abans de dimitir, va encomanar a tres cardenals de la seva absoluta confiança. Tots tres octogenaris, la qual cosa vol dir que no poden votar ni ser votats. Cal pensar, doncs, que el seu informe és desinteressat i objectiu, en la mesura que això sigui possible. I és lògic que els cardenals electors (un total de 115) vulguin conèixer el contingut de l'informe. Benet XVI va prometre que el lliuraria al seu successor, quan aquest, evidentment, fos escollit. Però es dóna el cas que qualsevol dels electors pot resultar escollit i segons quin sigui el contingut del famós informe podria donar peu a alguna sorpresa desagradable. Sempre és millor curar-se amb salut.
D'aquí es poden deduir un parell de coses interessants. La primera és que els cardenals electors són conscients de la gravetat del problema existent en els cercles del Vaticà. Malauradament, el cas Vatileaks segueix cuejant. Valgui com a primera reflexió per a aquells qui, des d'un principi, s'hi giraren d'esquenes o recorregueren al tòpic dels enemics de l'Església. Sempre, evidentment, de fora, mai de dins estant. Recordo que, després d'haver-ne parlat en aquest espai, un lector, francament indignat, em desqualificà titllant-me de ressentit, com la majoria, deia, dels excapellans. No és el meu cas, però és que tampoc sol ser el dels excapellans, molts dels quals, malgrat les dificultats que tingueren per secularitzar-se, segueixen al peu del canó en les parròquies on són acollits. En d'altres, en canvi, són rebutjats. Per fidelitat al papa teòleg, qualificatiu ben discutible, sobretot en aquest punt. Sacerdos in aeternum; l'odre sacerdotal imprimeix caràcter. El que els impedeix prestar serveis a la comunitat, com qualsevol altre prevere, és la renúncia al celibat, un dels temes que Karol Wojtyla i Ratzinger han considerat tancats, però que, evidentment, no ho són: no per se (per la seva pròpia naturalesa) sinó tan sols per accidents (per les circumstàncies conjunturals: qui mana, mana). La segona cosa interessant va lligada a la primera. L'actitud de no tenir pressa recorda la que presidí el primer ple del concili, l'octubre del 62. Els pares conciliars van decidir que els temes del concili els determinarien ells i no la cúria. Ara, sense l'espectacularitat d'aquella primera plantada, es nota una clara voluntat de coresponsabilitat, força allunyada de l'obediència servil que, des del pontificat de Wojtyla fins a la dimissió de Ratzinger, ha estat la nota dominant.
En el present compàs d'espera resulta d'allò més útil repassar les coses que s'han escrit sobre la dimissió de Benet XVI. És el que he fet. I he trobat que, la majoria dels articles pequen d'elogiosos, cosa, en el fons, comprensible, ja que la sorpresa fou majúscula. I entenc que es va produir un enlluernament encomanadís: com una grip però al revés: vitamínica, en lloc de vírica. De cop i volta va semblar que Ratzinger no era el Ratzinger que durant 36 anys havia ostentat els màxims llocs de poder en el Vaticà. Són molts anys. Una eternitat si un s'ho mira des de la perspectiva de tants i tants teòlegs censurats, silenciats o expulsats de les seves càtedres, Si a això hi afegim les persones suspeses a divinis, el cessament fulminant de directors de revistes de teologia, la reiterada negativa a dialogar sobre temes d'actualitat (el sacerdoci femení, el diaconat, el celibat, etcètera), no menys que la seva al·lèrgia al diàleg interreligiós i ecumènic, el panorama resulta bastant desolador. Més que més si tenim en compte els problemes acumulats en la cúria. Ha viscut 36 anys en la selva del Vaticà i pensa continuar visquent-hi fins que Déu vulgui. Vull dir amb això que, tan sol i arraconat com el descrivia la premsa, no hi devia estar. Deixant a banda que la solitud és un deure que tots els Papes assumeixen d'entrada. En el conclau, quan s'arriba a un acord, l'escollit és interpel·lat a fons sobre la seva disponibilitat a acceptar les responsabilitats que li cauran a sobre. I la veritat: no m'estranyaria gens que, en el futur, algun dia se sabés que l'acceptació de Ratzinger ja va estar, d'antuvi, condicionada a la possibilitat de poder dimitir, arribat el cas. Això explicaria que la sorpresa s'hagi produït sobretot extramurs del Vaticà, més que no pas en el Vaticà.
