I si l'Estat ecològic fos...
Amb ‘L'Estat ecològic. Una proposta per a l'Estat Català del segle XXI', Santiago Vilanova culmina un treball de quaranta anys
Amb la publicació de L'Estat ecològic. Una proposta per a l'Estat Català del segle XXI (Editorial Base, 2013), Santiago Vilanova (Olot, 1947) culmina un amplíssim treball periodístic, intel·lectual i polític, de gairebé quaranta anys de recorregut (aviat és dit), en el qual la informació crítica, la reflexió teòrica i el desig d'intervenció política renovadora han estat els eixos centrals.
Tanmateix, les seves idees i propostes –sobretot pel que fa als estaments dominants– no han estat acollides amb l'interès que haurien d'haver suscitat, ja en temps anteriors a la crisi descomunal que patim, i que potser ara –a causa, justament, d'aquest desconcert global a què ens han portat uns models socials agressors i agressius– podran ser escoltades amb més atenció, ara que, estrafent el vers del poeta, “tot està per refer”, amb l'esperança que sigui finalment possible.
Els qui coneixen el volcànic olotí dels seus primers temps de batalla podran potser sorprendre's (jo no) que un home com ell, d'essència llibertària, lliurepensadora i que criticava, amb tota la raó del món, els estats nació imperials, colonialistes, industrialistes i armats fins a les dents, sigui favorable ara a parlar-nos d'un estat propi en aquests inicis trasbalsats del segle XXI, quan la figura jurídica i política de l'estat –per tot el passat criminal que arrossega– està en franca regressió i descrèdit entre les masses populars. Algú o alguns, de manera incauta o poc previsora, podrien fer-li aquest retret, però, és clar, cal haver llegit abans els seus papers, haver comprovat la seva conducta i, per tant, tenir la possibilitat de deduir que no hi ha excessives contradiccions en la seva coherència personal, professional i política per a poder-li retreure canvis sobtats en els seus plantejaments, fet al qual sí que ens tenen acostumats aquells sectors polítics que, en el passat, no van voler atendre les seves propostes i que, en el present, potser tampoc ho faran per no haver de passar la vergonya d'haver-li de confirmar la raó que tenia en molts dels seus projectes. En fi, ja ho sabem: això que en diem “el país”, millor dit, el sector endogàmic de dretes-esquerres tradicionals que ha pujat a les trones pensant-se que tenia autonomia de govern, ofereix la imatge lamentable de la seva antiga supeditació a unes estructures polítiques, econòmiques i energètiques, centralistes, assimiladores i destructores de l'esperit català, que són les que ara estan fent fallida en cascada.
L'autor de L'Estat ecològic fa més de trenta anys que pensa i repensa aquesta situació, i aquest volum, que reprèn i amplia el que ja va deixar escrit el 1981 a L'econacionalisme. Una alternativa catalana dins una Europa ecològica (Ed. Blume), n'és una continuació, escrita, tot cal dir-ho, amb l'esperança en el renaixement de l'esperit de la terra, en l'aprenentatge dels errors del passat, i amb la voluntat de redreçar el rumb en tots els camps de la vida col·lectiva.
La quantitat i qualitat de les coses que aquí s'expliquen (que ja eren avançades premonitòriament en altres dels seus treballs: d'El combat ecologista a Catalunya a L'onada ecològica i a Empresaris verds per a un planeta blau, entre 1979 i 1991) donen idea del molt que s'hauria pogut fer, malgrat crisis diverses i animadversions dels poders centrals, en una economia com la nostra si els seus caps rectors –i amb ells els màxims dirigents polítics– no s'haguessin deixat enlluernar pels mites del creixement macroeconòmic o del progrés tecnològic i industrial no prou ben mesurat, que durant la transició política (1975-1980) van imposar definitivament els grans taurons de la banca, les elèctriques i el sector militar abraçat a les exigències de l'OTAN, tots junts ben avinguts en el xantatge permanent a un sistema democràtic que van derivar al seu favor.
Dintre de les múltiples ofertes sobiranistes a la carta, els dirigents polítics, empresarials i sindicals –i naturalment el vendaval social de l'Assemblea Nacional Catalana, en la qual Vilanova participa dintre de la sectorial d'ecologia, energia i entorn– farien santament de tenir en consideració el canvi de mentalitat tècnica, econòmica i energètica que el llibre proposa, com a base principal per a crear una societat que sigui, tant com sigui possible, senyora dels seus destins.
En la seva Cloenda de dues pàgines, tan emotiva, expressa amargament “la situació alarmant de l'empobriment econòmic i moral de Catalunya”, davant del qual –com ja va escriure Joan Oliver al pròleg de L'econacionalisme, el 1981– demana alçar el crit per a que el poble expressi lliurement el seu voler, que cal pensar que no serà altre que fer net de tot el que ens ha vingut collant, molts cops sense saber-ho.
