Ametllers florits

“Pel portal de Sant Cristòfol es dirigien lentament a la vall de Sant Daniel vers les ‘Creus' per un camí estret i pedregós que menava al Calvari, una capella situada en un collet, obert del tot a l'aire i la llum, que era el final del trajecte, on hi havia situada la darrera estació. Es feia camí entre conreus llaurats de fresc i camps i prats diversament matisats pel verd dels blats tendres, dels esbarzers, de les bardisses i erms d'herbes oloroses i dels poms de les oliveres. Durant la marxa, de tant en tant es trobaven, vorejant el camí, unes capelletes blanques amb una creu al cim; una petita reixa pintada de verd permetia veure al plafó de rajoles una escena de la Passió pintada a l'esmalt. Les petites capelletes s'arrengleraven al caire d'una margenada onejant, a l'obaga d'un oliverar, i es desviaven, pujant i baixant fins a arribar al terme del curs. Quan s'arribava a cada una d'elles, que eren tantes com estacions té el viacrucis, es parava el seguici i es rememorava el moment llegint el sacerdot el pas corresponent al misteri de dolor que, representava, resaven els devots, i de nou emprenien la marxa.”

El text anterior figura en el llibre sobre tradicions de Girona editat fa setanta anys recollint notícies del passat. De fet, n'hi havia més d'un, de viacrucis, a la vall de Sant Daniel, i no fa gaire que un amic ens va portar a contemplar les restes d'un altre. La descripció que l'autor –J. Gibert– fa del camí que mena al Calvari podria ser gairebé actual, perquè aquell indret no ha canviat des de llavors. No l'hauríem sabut expressar millor. Ja no hi ha tants conreus, però els marges estan nets i repelats, i els ametllers florits anuncien la imminència de la primavera. Les oliveres són al seu lloc, i el final del trajecte a on hi ha la capella del Calvari continua obert “a l'aire i la llum”. Pocs llocs de la ciutat ofereixen la pau i el consol d'aquell espai, envoltat de silencis, allunyat del brogit i l'estultícia ciutadana. Els diumenges de Quaresma, com avui, es continua celebrant el viacrucis sense la gentada d'aquell temps. La resta de l'any només hi viu la soledat. Difícilment s'hi troba ningú, llevat d'algun aprenent de poeta, o un ciutadà que hi va a llegir... Molt a prop s'alça gairebé verticalment el barri de Torre Gironella, amb els seus carrers improvisats, però ja tomben cap a la ciutat, de manera que des del Calvari no es veuen vestigis humans.

Quan un perill amenaçava els ciutadans, era costum d'anar al Calvari en processó a demanar l'ajuda divina. Els nostres temps subestimen aquesta ajuda. Però raons hi hauria per reclamar-la davant del panorama tristíssim que amenaça els habitants de la ciutat colpits per la crítica situació econòmica, l'atur i la política.