La feina que tenim

Un desmentiment rotund, una ràpida i contundent desautorització, és el que va demanar el conseller de Presidència, Francesc Homs, per les declaracions que va fer Juan Carlos Rodríguez Ibarra en què equipara Artur Mas a Hitler, Mussolini i Tejero. Rodríguez Ibarra, com ha fet tantes altres vegades en relació amb coses que passen a Catalunya, va tornar a fer unes declaracions fora de to. Sí, potser més que altres vegades, potser en la proporció necessària perquè, com que l'expresident de la Junta d'Extremadura ja no és a la primera línia política ni a la segona, se'l sentís i se li fes cas. Jo estic convençut que la meva àvia hauria dit: “Brams d'ase no arriben al cel, i anem per una altra cosa, que ja tenim prou feina.” Però el món polític i el mediàtic d'avui responen a altres lògiques, molt més de manual. Evidentment, a Rodríguez Ibarra se l'ha sentit, se l'ha escoltat, i, per estar-hi d'acord o en contra, se li ha fet cas. El que va fer Homs és el que reclama el manual: reclamar una rectificació, un desmentiment, una desautorització. I què? I després, què? Imaginem que Rajoy li fa cas i, com que Rodríguez Ibarra és membre del Consell d'Estat, el renya i diu que un representant institucional no ha de faltar d'aquesta manera. Imaginem que Pérez Rubalcaba també fa cas a Homs i, com a socialista històric, Rodríguez Ibarra és desautoritzat i obligat a rectificar. I per imaginar, imaginem que Rodríguez Ibarra rectifica i tot. Hauríem arreglat alguna cosa? Alguna cosa de fons, vull dir. El manual de la correcció política s'hauria complert del principi al final. Però, Rodríguez Ibarra deixaria de pensar el que pensa? A Rajoy li deixaria de semblar fantàstic el que va dir de Mas? Rubalcaba hauria fet fora del partit tots els que pensen com Rodríguez Ibarra? I tot el temps que hauríem perdut amb l'estirabot d'un intolerant! No és una qüestió de formes, és una qüestió de pensament.

A triar, jo trio el mètode Torres Dulce. A un fiscal que es desvia del pensament que toca fent unes declaracions profundament democràtiques (“al poble se l'ha de deixar expressar”) no se li demanen rectificacions (encara que ho faci), se'l fa fora, i punt. I després es diu que ha plegat voluntàriament. No em diguin que no és molt més clar, net, efectiu. I, sobretot, aclaridor. I el temps que estalvia. Amb la feina que tenim!