Contrainsurgència
de l'Iraq i l'Afganistan, que han deixat una situació no gaire
diferent de la inicial
La guerra del Vietnam va ser un cop dur per a la moral militar dels EUA, que varen perdre una guerra sense pal·liatius i amb total evidència. La imatge de la fugida en helicòpter del personal de l'ambaixada dels EUA a Saigon, assaltada pel Vietcong, ha quedat gravada a la memòria de tota una generació. La guerra es va perdre contra una força molt inferior en capacitat militar i mitjans econòmics.
La guerra freda estava encara en el seu zenit i la pregunta que es feien, més els militars que els polítics, era si es podia fer un esforç d'aquella magnitud mentre l'enemic, l'URSS, era present sense perdre gens de força en conflictes regionals que consumien més recursos i atenció dels que inicialment es preveien. La pregunta no era fútil, l'URSS es va veure enfrontada a aquesta situació a l'Afganistan anys més tard i aquest va ser un component important del seu esfondrament el 1990. L'exèrcit probablement va entendre el perill i el desprestigi de deixar-se arrossegar pels polítics en un conflicte d'aquesta magnitud. Les conseqüències socials del conflicte als EUA, amb desenes de milers de joves que s'exiliaren per no ingressar a l'exèrcit i amb manifestacions multitudinàries i contínues contra la guerra, varen determinar també la lliçó de “mai més altra vegada”.
Aquestes experiències varen condicionar l'estratègia de les guerres de l'Iraq, el 2001, i l'Afganistan, el 2003, on els EUA varen plantejar una invasió amb pocs homes, gran potència militar i una retirada ràpida una vegada destruït l'enemic. La situació es va complicar a l'Iraq, on l'enfonsament del règim va generar un buit d'autoritat que va provocar la guerra civil entre sunnites i xiïtes per controlar el poder. Retirar-se deixant un caos superior a l'existent abans de la invasió no era acceptable per als EUA.
La teoria de la contrainsurgència planteja la necessitat d'eliminar l'enemic al territori, expulsar-lo i romandre-hi fent efectiva l'ocupació buscant el suport d'una part de la població, que obté de l'estabilitat i la pau, avantatges objectius que els porten a fer costat a les forces invasores. El llibre més conegut que exposa la teoria de la contrainsurgència, de David Galula, expressa la necessitat que les tropes d'ocupació facin una tasca militar en un 20% i una de civil –bomber, policia, infermer, enginyer, professor, comerciant, etcètera– en un 80%. Aquestes habilitats requereixen una preparació específica i, per tant, temps i diners –les bales són menys importants que els dòlars–, diners que han de ser utilitzats en activitats civils i per pagar determinats grups socials, dels quals es busca el suport. Aquesta va ser una de les teories de desplegament militar més estudiades a les acadèmies militars dels EUA, si bé el consens que va suscitar la seva aplicació a l'Iraq i l'Afganistan no va ser gran ni entre els polítics ni els militars.
El 2006 la situació a l'Iraq s'havia transformat en una cruenta guerra civil. El govern de Nuri al-Maliki, dominat pels xiïtes, feia una guerra oberta als sunnites i als gihadistes a l'oest i al nord, i als separatistes xiïtes al sud. El 26 de febrer del 2006, els sunnites van volar la mesquita daurada a Samarra, epicentre de la fe xiïta, i això va afegir més violència en un país sense control i va demostrar l'error de la invasió i de l'estratègia militar desplegada. El 7 de novembre, el partit republicà va perdre les eleccions i la majoria a les cambres, i el president Bush va destituir el secretari de Defensa Rumsfeld. La guerra havia de canviar d'estratègia.
El general Petraeus havia estat destinat el 2004 a la província de Nineveh, al nord de l'Iraq, on havia desplegat amb èxit l'estratègia de la contrainsurgència, va reiniciar l'explotació petrolífera, va promoure el petit comerç, va reobrir la universitat i, en definitiva, va pacificar la província.
Es tractava de proposar al nou secretari de Defensa Gates l'estratègia de la contrainsurgència a gran escala a l'Iraq. Això suposava un inconvenient per a l'opinió pública interna, calia estabilitzar el caos i, per tant, incrementar les tropes d'ocupació temporalment. No hi havia gaires alternatives. En el discurs a la nació del 4 de gener del 2007 el president Bush anunciava l'enviament a l'Iraq de més de 20.000 homes: “Les nostres tropes i les de l'Iraq han netejat moltes zones de terroristes però, quan n'han marxat, aquests han tornat al territori. Necessitem prou efectius per estabilitzar les zones alliberades.” Això significava l'adopció de l'estratègia contrainsurgent, que va funcionar; primer la violència va augmentar i l'espiral d'atac i revenja entre sunnites i xiïtes es va incrementar, però mesos després els sunnites varen entendre que o cooperaven amb els americans o perdrien la guerra civil; varen veure que el seu suport als gihadistes no els convenia, els focus insurgents xiïtes de ciutat Sadr varen ser controlats per l'exèrcit expedicionari i el govern iraquià va comprendre que aquesta era una aliança que no era fiable. Lentament una pau limitada va tornar i, si bé la creació d'un govern democràtic compartit per sunnites i xiïtes, l'acord amb els kurds i el repartiment equitatiu de la riquesa del petroli nacional no s'ha aconseguit del tot, els EUA es varen poder retirar de l'Iraq amb la imatge d'haver aconseguit, almenys, una part dels objectius.
En la campanya del 2008 l'estratègia del president Obama es va centrar en la retirada de l'Iraq i l'estabilització de l'Afganistan. El 2009 es va repetir el problema a l'Afganistan i la mecànica per resoldre'l. Es va nomenar cap de les forces d'ocupació el general Petraeus, campió de l'estratègia contrainsurgent, es va incrementar en 40.000 efectius les tropes de combat al país per evitar el renaixement de la violència a les zones ja lliures d'atacs talibans, i es va intentar posar en marxa un pla paral·lel al de l'Iraq. Les circumstàncies eren diferents, no existia un conflicte intern d'origen ètnic o religiós entre la població afganesa, el govern de Hamid Karzai era profundament corrupte, el refugi del Pakistan era a l'abast dels insurgents, la població era pobra i profundament inculta... La contrainsurgència no va funcionar i la sortida de l'Afganistan de l'exèrcit expedicionari es va complicar, malgrat que l'èxit de la mort d'Ussama ben Laden va permetre presentar un quasi fracàs com un quasi èxit.
Passat un temps des del Vietnam i la invasió de l'Iraq i l'Afganistan, cal fer-se la pregunta de la utilitat d'aquestes guerres que han costat diners i vides i que han deixat una situació no gaire diferent de la que inicialment hi havia. La resposta que en dóna Fred Kaplan en un article recent a Foreign Affairs és negativa. Seria avui el món millor si aquesta enorme inversió s'hagués utilitzat en el desenvolupament del Tercer Món i s'haguessin aïllat aquests conflictes regionals originats en la majoria dels casos per raons religioses, o de simple i descarnat poder polític? És en aquests casos la guerra útil com un element més de la política més enllà de la seva legitimitat?