Uomo Italiano

Al carrer Cristòfor Grober ha tancat portes recentment un establiment que feia goig i que portava el nom Uomo Italiano. Sempre ens havia cridat l'atenció aquesta botiga perquè constituïa l'essència de l'elegància innata i sofisticada dels italians, quan es dediquen a cultivar la seva figura: vestits amb tall de luxe i acabats impecables, corbates atrevides amb molt de gust, sabates de punta afilada, camises amb el coll blanc i el cos a ratlles, cinturons de pell... i tot plegat fent conjunt. Un home amb bona planta podia lluir d'allò més, vestit de cap a peus per Uomo Italiano. Però ja ens fixàrem que les vendes no devien ser prou substancioses quan van recórrer a posar una persona al carrer que entregava als vianants publicitat de la botiga i els convidava a entrar-hi. El reclam no fou suficient i, així, suposem que per un calaix massa eixut, la botiga ha acabat tancant.

Al carrer del Nord hi havia també un altre establiment sofisticat –domiciliat al lloc on durant molts anys hi havia les flors Martinoy–, que es dedicava exclusivament a la camiseria masculina: Nord-16. S'havia de veure la qualitat d'aquelles camises i la delicadesa dels estampats i colors. També era tot un signe de modernitat i refinament en moda camisera, que era l'únic que s'hi exhibia. Apareixia amb un devessall de llum que encara reforçava l'atractiu del gènere exposat. Fa poc, igualment, ha tancat portes.

Dues botigues tancades són només un mínim exponent en el context general que vivim de clausura voluntària d'un infinit nombre d'establiments. Avui, passar pels carrers centrals de Girona provoca un cert decaïment en veure la quantitat de rètols que anuncien lloguers en locals buits importants que mai –fins a aquests últims temps– no havien romàs inactius. Ens impressiona la discreció dels establiments que tanquen: alguns assenyalen que ho fan per «reformes», disfressant la veritat; d'altres, per «trasllat», però sense indicar on es traslladen, i d'altres, finalment, prefereixen no manifestar res i deixar els vidres dels aparadors nets i immaculats, en espera d'un nou llogater.

Si l'Ajuntament publiqués periòdicament el nombre d'establiments que tanquen, amb dades per tal de reconèixer-los (una mena de necrològica comercial) quedaríem garratibats. Són fracassos que fereixen qui els sofreix, i també tot aquell que observa com, mentre al començament tot és il·lusió i s'hi aboquen els estalvis familiars per tal de fer la botiga al més atractiva possible, al cap d'un temps pots veure la dependenta que s'entreté jugant amb internet (un bon invent per no morir-se de fàstic). L'evidència d'unes despeses superiors als ingressos porta d'una manera irremeiable a la decisió de tancar portes.

Són positius els esforços que fan les associacions de comerciants per tornar a un clima propici. A Girona, hi han vingut sempre a comprar els residents d'una comarca rica –i pròspera– que han volgut envoltar-se d'articles de qualitat. Ara, la prudència ha frenat aquests estímuls, i la ciutat ho paga, tancant portes.

I totes les iniciatives que hi esmercin comerciants i Ajuntament seran importants per recuperar un mercat prestigiat al llarg de molts anys. Si no és així, ens haurem de consolar amb la gran quantitat de bars que obren portes, i que ens fan recordar aquella frase de Carlos Solchaga, quan era ministre d'Economia: «Acabaremos siendo un país de camareros.»