Vent de març
Vivim en l'Any Espriu, el poeta que en ocasió d'una trobada entre escriptors castellans i catalans l'any 1981, a la qual es va excusar d'assistir, va demanar no pas la comprensió des de la superioritat sinó el reconeixement dels drets des de l'equitat. Igual que Salvador Espriu, altres grans homes que ens han deixat fa poc, com el polític i historiador rigorós que va ser Lluís Maria de Puig o l'advocat Carles Ripoll i Borrell, ànima del Centre d'Estudis del Baix Fluvià, van mantenir al llarg de la vida el seu compromís amb la justícia social i la cultura del país, en un exercici de coherència. El poeta de Sinera apel·lava també a la força de la raó i al diàleg que sustenta la convivència entre els pobles i les persones, una afirmació de màxima actualitat. Només amb això, ens estalviaríem molts problemes innecessaris i tot aquest serial esperpèntic d'espionatge i d'escortes fabricat a la factoria-de-baixa-estopa-manga-pokémon-método3-i-vés-li fotent-que-no-ve-d'aquí.
Fa massa setmanes que esmorzem i sopem notícies sobre imputats i nous inculpats en casos de corrupció que deixen marca sobre les llesques de pa i els matalassos de viscolàstica. Els vents bufen carregats de microbis vestits d'espiadimonis que voldrien encomanar-nos l'ànim, però de nosaltres depèn que no aconsegueixin contagiar-nos d'aquesta epidèmia. En moments així, m'agrada tenir presents els qui fan les coses bé, curt i ras. Sobretot els que són capaços d'organitzar-se en defensa dels drets dels ciutadans i desafien lleis injustes i comportaments covards, com Ada Colau o Itziar González. O entitats com l'ANC. Avui precisament, quan la primavera està a punt d'eclosionar, l'ANC, una criatura nascuda en l'anomenada societat civil que aglutina sensibilitats diverses, celebra la seva assemblea anual a Girona. Ho fa contra tot pronòstic, caminant sense tombarelles, passant per alt l'etapa del gateig del primer any de vida. Dia a dia troba complicitats, perquè estem tips de veure com s'utilitzen les eines del sistema democràtic per interessos personals i partidistes i, sobretot, per impedir-nos l'exercici del dret a escollir.
No vull gastar energia pensant si l'afer dels casos d'espionatge es tracta d'una conxorxa; la finalitat no justifica mai els mitjans, sigui qui sigui que utilitzi el vell lema maquiavèl·lic. S'ha de passar l'escombra de debò, fora i a casa nostra, i abordar l'opacitat amb què han actuat alguns càrrecs de partits polítics majoritaris i que tant de mal està fent al sistema democràtic. Com a ciutadana, però, reconec que cal filar prim a l'hora d'emetre judicis. Aquests dies se senten comentaris i crítiques ferotges, que si “ ja es veia a venir”, “a veure quan li tocarà el torn als nostres escalfapoltrones”. Al Facebook es poden llegir afirmacions tan galdoses com aquesta: “Que vinguin al nostre ajuntament; ja esperem el moment amb candeletes...” M'estalvio de dir el nom de l'ajuntament en qüestió, per no furgar més en la ferida. Com pot ser que alguns s'alegrin que la policia estatal hagi d'entrar a les seus municipals a fer escorcolls? Una cosa és que siguis crític amb qui et representa i una altra és que et dediquis a la insídia. El ressentiment és un microbi trist i lleig. I els temps que vivim demanen higiene ètica, sobretot això. Bufa vent de Quaresma, i ens podríem constipar. Així que alguns hem decidit continuar propagant bons auguris i creant petits oasis al nostre entorn. I sobretot, mirem de fer les coses bé, que és la manera de sortir endavant i d'afrontar els reptes. Rellegeixo Espriu a la llum del dia que es fa més llarg, mentre s'encén l'espelma del primer aniversari de l'ANC.
