No retrocedir
al cel i demana
una resposta catalana
a la mateixa altura
Som en el moment de la negociació amb l'Estat per obtenir la convocatòria d'un referèndum vinculant, en el qual el poble de Catalunya pugui decidir el futur de la seva relació amb Espanya. No es tracta d'aconseguir la independència, sinó d'aconseguir la possibilitat de decidir entre aquesta i alguna altra opció que potser l'Estat sigui capaç d'oferir-nos entretant. Ho demana, segons la darrera votació, prop del 80% del Parlament de Catalunya. No és demanar la lluna, sinó allò que s'està fent amb normalitat a Escòcia i al Quebec, d'acord amb els corresponents estats: el Regne Unit i el Canadà.
Hi ha dues maneres d'abordar aquest moment. Fer-ne un tràmit a extingir, que doni pas ràpidament a l'incert camí de la consulta unilateral i no vinculant per compte del Parlament, via que comportaria la renúncia al dret a decidir, perquè no tindria cap efecte jurídic, i que devaluaria el resultat, no en va es podria argumentar que els votants sabien perfectament que la consulta no anava de veres. Cal afegir que una aventura a partir d'aquest resultat seria entrar en el terreny de la il·legalitat, en el qual tot suport tendiria a flaquejar si no a girar-se en contra, a casa i a fora. I, sense aventura, es tractaria d'una alegre i lamentable “costellada”, com la que explica Amadeu Hurtado en el seu llibre, en la qual, després de les proclamacions més abrandades, tothom se'n va tornar cap a casa, cansat i satisfet. Havíem fet el ridícul.
L'altra via possible, molt més rendible políticament, seria no retrocedir i, en conseqüència, allargar indefinidament el moment actual. És a dir, mantenir-nos coherents en la defensa del dret del poble de Catalunya a decidir, sense succedanis ni caramelles, persistint en l'exigència de la negociació amb l'Estat, des del 80% del Parlament. Escenificar l'oferta amb parsimònia, reiteradament, a tots els escenaris haguts i per haver, davant del govern de l'Estat, davant de les Corts Generals, davant del rei, davant del Parlament, la Comissió i el Consell de la Unió Europea, davant del papa (és un dir)... I, amb això, carregar-nos de raó i de raons enfront de la trinxera del nacionalisme espanyol, deutor del franquisme i contrari al mateix pacte constitucional de 1978, com la sentència contra l'Estatut va posar de manifest. Fer-ne discurs polític i cultural per terra, mar i aire, integrant-lo en la general exigència de regeneració democràtica, de recuperació de terreny sobre l'economia selvàtica, cap a l'Europa unida que ens cal. Amb això, acumularíem forces, endins i enfora de Catalunya, mentre que les resistències conservadores i regressives es confirmarien com el que són i haurien de batre's en retirada o oferir, com a mínim, alguna nova perspectiva constituent de caràcter plurinacional.
Aquesta segona via comportaria mantenir la unitat del 80% del Parlament, l'única força amb la qual compta un país petit com el nostre. Fa massa temps que tothom tira pel dret i que persisteix el desig de monopoli unilateral sobre el catalanisme, cosa que l'empobreix enormement i que atempta contra la nostra cohesió nacional. El moment és massa greu. L'embat contra Catalunya clama al cel i demana una resposta catalana a la mateixa altura. Una resposta que només pot ser des de la unitat nacional, lluny del petit càlcul de la brega entre partits, de la disputa d'hegemonies com a únic nord. El restabliment de la Generalitat i el retorn del president exiliat, com explica Raimon Obiols en el seu recent i extraordinari llibre El mínim que es pot dir, són un fet lluminós en el context boirós de la transició democràtica espanyola. Molts benpensants l'havien considerat cosa de somiatruites. El va fer possible, a més dels resultats electorals de 1977, la força de la unitat. Avui, Catalunya necessita aquesta força. És tota la que té.