Cantant a Franco
O bé encara no en sé prou o, si no fos perquè estic fora del dogma de la fe i em dirien que sóc molt mal pensada, asseguraria que a internet existeix la censura divina. Des d'aquest diumenge al vespre, quan una notícia llegida a El País em va deixar estupefacta, faig recerca infructuosament per intentar veure tot el reportatge A l'ombra de la Creu, que el director italià Alessandro Pugno va presentar al Festival Punto de Vista de Pamplona. En el documental es retrata la vida ordenada i devota dels monjos benedictins del Valle de los Caídos i dels alumnes allà internats que, des del 1958, canten, cada dia, davant la tomba del recordat (no precisament per la seva aportació positiva a la història de la humanitat) Francisco Franco. El dictador feixista va deixar les coses molt ben lligades per rebre un continuat homenatge musical de veus blanques i tothom ho ha donat, des d'aleshores, per bo. Com hi ha món i com d'units funcionen encara, en el nostre país, la política i la religió!
Tot i que només he aconseguit visionar alguns tràilers del reportatge, m'he fet una idea de l'anacrònic reducte d'adoctrinament que existeix tan a prop nostre i del perquè aquest relat sinistre d'una convivència i veneració a uns símbols de dubtosa legitimitat social va deixar atònits els participants del festival.
El film ha estat motiu de polèmica i de disgust per part de la comunitat religiosa. No m'estranya. En el moment que surten a la llum alliçonaments propis de l'edat mitjana, la cúria tremola pel que mostra d'ells mateixos i perquè realment fa por tota la parafernàlia que envolta el seu món. Frases com ara “...En España se está librando una batalla para cambiar el orden natural que Dios le ha dado al mundo y vosotros [els joves interns] estáis defendiendo los derechos de Dios”, d'un dels monjos professors als seus alumnes durant el reportatge, fan posar la pell de gallina.
Què volen que els digui?, la veritat és que, entre la informació d'aquest descobriment improcedent de docència i veneració a símbols d'opressió superats i l'empatx de simbologia pietosa dels darrers dies amb l'elecció del papa, sotanes i faldons consagrats ordenats mil·limètricament, necessito una mica d'oxigen il·lustrat que m'alliberi la ment de l'hipotètic, omnipresent i miraculós Esperit Sant.
Per cert, robant la pregunta a una bona amiga: ¿algú sap quan assagen tot aquest bé de Déu d'homes, ja granadets, citats a Roma?
