Un jesuïta franciscà
però tot indica que comença
una revolució que no es limitarà
a la simple llista anecdòtica
Tot indica que aquesta vegada l'Esperit Sant l'ha encertat, dirigint amb habilitat els sentiments dels cent quinze electors tancats a la Capella Sixtina. Semblaria celestial si no fos quasi públic –era abans de tancar-se en conclave– que a Santa Maria Maggiore un cardenal aragonès aplegà les voluntats de nord-americans, franciscans i jesuïtes per decidir un candidat de pes. Les abrandades raons dels frares menors –Hummes, Amigo, O'Malley i fins l'ancià no elector Arns–, la tenacitat de Santos Abril i el record de la renúncia jesuítica al conclave del 2005 (una cinquantena dels actuals electors en foren testimonis directes) convertien Bergoglio en el tapat d'una elecció molt treballada. Mentrestant, vaticanòlegs i vaticanistes miraven cap a un altre cantó, ignorants que era a la basílica Maggiore on s'estava fent el futur papa. Desmuntada la candidatura dels diplomàtics (Scherer) i fracassada la primera opció italiana (Scola), l'àmplia majoria del Col·legi confluí en la figura d'aquell arquebisbe vingut d'un racó de món. La tercera fumata era blanca com la neu.
Al capvespre del proppassat dimecres 13 la gent atenta a la xemeneia vaticana començà a pensar que alguna cosa passava: el fum trigava més del que hauria de ser habitual. Una gavina blanca reposava llargament al cim del fumeral, com a anunci d'una esperada notícia. Després, el fum es confonia amb el dringar de les campanes; la cinquena elecció era positiva. Hi havia nou papa. En la il·luminada lògia de Sant Pere es proclamava la nova i la novetat anava acompanyada de la gran sorpresa: un papa que triava el nom de Francesc i que es confessava humil entre els humils. He de reconèixer que, en la primera impressió, em va semblar descobrir una reencarnació del bon papa Joan XXIII. Talment, tots els elements eren sorprenents: d'un racó de món, d'educació jesuítica, d'esperit franciscà, d'estètica roncalliana... una barreja que pot esdevenir explosiva en la recerca d'una Església evangèlica.
Foragitats de males maneres pel papa Wojtyla, que obligà el malalt Pedro Arrupe a agenollar-se davant seu, els jesuïtes seguiren defensant amb la seva sang el testimoni evangèlic, mentre Martini negociava amb Ratzinger la reforma institucional. Benet XVI ho intentà i, quan perdé la força, potser es convertia, de manera silenciosa, en el gran elector d'un papa profètic. Dos dels ordes religiosos més consolidats i, a la vegada, més dispars, confluïen en un desig comú de cercar qui pogués encapçalar un canvi profund en la institució eclesial. La saviesa jesuítica i la humilitat franciscana sabien que calia frenar la possibilitat d'un papa diplomàtic, que un papa pastor ja havia fet tard i que ara calia un papa profètic. Pel que s'ha vist i pel que sembla, Francesc pot encapçalar un papat que giri en aquest sentit i sigui capaç de generar moltes sorpreses.
Amb menys de deu dies el papa Francesc ha originat tantes anècdotes com molts altres papes en tot un pontificat. I totes en una direcció encertada. El canvi d'estil és evident, però tot indica que comença una revolució que no es limitarà a la simple llista anecdòtica. Cada paraula del nou bisbe de Roma sembla perseguir una finalitat catequètica. Res és gratuït. I no és estrany que la presidenta argentina quedés bocabadada quan el papa Francesc li féu dos petons –“mai no hauria pensat que un papa m'arribaria a fer dos petons a les galtes”, digué Cristina Fernández– i, enmig de la sorpresa, encara hi afegí: “Bé, després quedem per prendre'ns uns mates.” El papa dels humils pot donar el cop de timó que la cristiandat necessita.