La gratuïtat és una trampa
Gratis no hi ha res. Tot allò que no ens costa diners directament, ens en costa de forma indirecta. La polèmica generada per la decisió dels propietaris de WhatsApp de cobrar una mínima quota anual per poder fer servir aquesta aplicació als nostres mòbils és aviciada per l'absurda creença que el desenvolupament tecnològic i de les màquines necessari per fer-la funcionar no té cap cost, o que algú la posa a disposició de tothom per altruisme. Ha, ha, ha! La tecnologia que no paguem directament, la paguem amb pèrdua d'intimitat i amb la servitud de les nostres dades personals, abocades al sac del Gran Germà, on el màrqueting les espera ensalivant els beneficis.
Anem ara a un altre àmbit: el dels serveis públics i l'estat del benestar. La tendència socialdemòcrata de les polítiques socials prové de models d'organització basats en altes contribucions. Per tant, en comunitats altament productives i, en conseqüència, ben remunerades en què la consciència de ser contribuents es correspon amb la consciència política de retornar-ho amb servei públic. Quan aquest sistema s'aplica sobre societats que ni tenen consciència contributiva, ni són altament productives, ni la consciència política prioritza altra cosa que l'electoralisme, la cadena lògica d'aquest sistema es trenca i allò que haurien de finançar els impostos es finança amb endeutament o creant sistemes paral·lels en què la corrupció hi té niu fàcil. Heus aquí el camí recorregut que ens ha dut als pantans.
Si parlem de serveis públics, no és bo ni prudent encastellar-se en la gratuïtat absoluta ni en els drets adquirits en les dures i justes reivindicacions socials del passat. Els temps han canviat. Però no pas perquè hagi perdut sentit cap dels drets que havíem conquerit, sinó perquè els vam aconseguir sobre bases falses i avalats per la por dels governants a perdre quotes de representació. Lluny d'algunes teories neoliberals que aposten per la màxima privatització, el que cal és reprendre la doble conscienciació dels drets que cal reconquerir i de l'honestedat contributiva.
I si parlem de tecnologies i d'informació en xarxa, tres quarts del mateix. Qui es pot creure, encara, que aconseguirà un producte o uns continguts de qualitat sense contribuir a la remuneració de les persones i al cost dels aparells que ho fan possible? I sobretot: què oculten aquells que s'entossudeixen a fer creure a tants d'incauts que tot això és possible?
