Ha arribat la primavera

Aquesta setmana ha arribat la primavera. Ens feia molta falta. I, com altres anys, els que vivim a ciutat ho hem sabut per El Corte Inglés, que ha fet un anunci amb tres dones guapíssimes en un entorn camperol mentre sona Dream a Little Dream of Me i tot queda banyat amb una llum daurada. Els que viuen a prop de la natura hauran detectat l'arribada de la primavera des de fa setmanes, en desenes de petits detalls que jo desconec des de la meva ignorància urbanita. Com cada any, em torno a preguntar si no és un error greu renunciar a l'espectacle més gran de la terra. Això que fem de viure pendents “del que passa”, com si el que passa ho haguéssim de trobar a les portades dels diaris, als TN o a Twitter. Va ser trending topic l'arribada de la primavera, aquest dimecres? Si viviu a ciutat i l'entrada de la nova estació us ha provocat un atac sobtat d'angoixa, heu de saber que, si t'ho proposes, també pots trobar senyals de primavera entre els blocs de pisos i els autobusos. Els soferts arbres de ciutat –els plataners, els lledoners, les acàcies– comencen a treure fulles d'un verd intens, l'aire s'omple de pol·len i, de tant en tant, una taca de color magenta esquitxa el gris dominant: són els arbres de Judes, també coneguts com l'arbre de l'amor perquè les fulles tenen forma de cor. Les ciutats més afortunades han omplert algun carrer de xicrandes i tot és de color lila. Les pregoneres de la primavera, les orenetes, també arriben a ciutat –potser no a la gran metròpoli, però sí a les ciutats mitjanes–, i si teniu la sort de viure a prop del mar, també tindreu notícia del canvi estacional pels xiscles dels gavians. I si, per desgràcia, no teniu a prop plataners que rebrotin, ni arbres de judes florits, ni orenetes buscant niu, hi ha un detector primaveral que no falla: observeu atentament els vostres adolescents o els que tingueu a prop. Serà fàcil detectar el seu estat d'ànim fluctuant –ara exaltat, ara deprimit–, la coloració a les galtes, l'impuls vital irrefrenable. Es miren més i amb més desvergonyiment, es toquen, riuen i ploren. Potser els enxampeu llegint poesia! “Avui la primavera se m'ha fet tota meva/ com una criatura: dóna més que no rep./ Ha pres a mà les regnes del meu cor, i l'estrep,/ i desnua amb pols ferm la tristor que s'agleva.” Ho escrivia Maria Mercè Marçal.