On cau Alemanya?
Potser el 2017 encara queda lluny per a l'acabat d'escollir papa Francesc, però ha de ser una fita a tenir molt en compte en la voluntat catòlica de reconstruir Europa al costat del protestantisme, l'altra gran força espiritual. El 31 d'octubre es commemorarà el 500 aniversari de la Reforma protestant. Aleshores Martí Luter clavà les seves noranta-cinc tesis, contràries a Roma, a la porta de la catedral de Wittenberg i encetava un període de la història sota el signe de la rebel·lió.
He estat un anglòfil practicant, i amb naturalitat he sentit que Alemanya havia de ser rival. Amb el pas del temps i la certesa que no me'n queda gaire –de temps, i menys de certesa– m'he encarat a la Germania per esbrinar el seu passat - present. Podia haver-me apropat al meu amic Valentí, que en sap un niu, és clar. He volgut reflexionar sobre el passat i la tendència teutona d'una part de la família, però.
En els anys setanta, entre l'adolescència i la joventut, els meus coneguts alemanys només volien parlar dels Beatles, Kerouac, Dylan o la Joplin. De fet eren iguals que qualsevol altre jove arreu, no tenien pas una vocació de país, sinó que perseguien els mateixos somnis d'una generació amb poc país. Ningú, en general, rumiava sobre el passat. L'Holocaust era un tema de pel·lícules americanes, ja que la gent a casa no en parlava; semblà que les ferides seguien obertes, mancava la distància alliberadora. I encisava el fenomen de Palestina, pels dos cantons. A poc a poc, a través de les arts i una troica de polítics: Willy Brandt, Helmut Schmidt i, finalment, Helmut Kohl, es dibuixà un recanvi contra la vergonya que sentia una gran majoria d'alemanys. Aquest recanvi de sentiments, començà amb el projecte d'unió de les dues Alemanyes i una aposta completa per Europa, com a realitat tangible. Recordo haver seguit amb admiració les propostes de Schmidt, qui durant el seu mandat creà el Fons Europeu de Desenvolupament Regional, que tan bé ha anat a Catalunya i a Espanya.
Però l'artífex del model europeu que tenim i hem estat a punt de perdre –Xipre, per exemple– va ser Helmut Khol, qui el 1982 va configurar tota l'arquitectura europea, ja que és a partir del seu mandat i depenent del Tractat de Maastricht que s'articula i creix Europa sota el paraigua de la moneda única
Recordo haver escoltat per primera vegada l'himne nacional el 2000 a l'Exposició Universal de Hannover i després a la World Cup de futbol, sis anys després, en què els alemanys van quedar tercers. En aquell moment vaig rumiar que allò de la supremacia ària era un cosa del passat. Estava equivocat: avui dia la preponderància del partit neonazi ha crescut de manera exponencial, i la societat germànica té com a principal problema la convivència entre els immigrants i la població que se sent enganyada per les giragonses de la política econòmica mundial.
Observo que la contundència de la divisió antiga segueix existint, però ara és entre els pobres i els rics. La pensió d'una dona sola és d'una mitjana de 500 euros, i el nombre de dones abandonades a uns negligents serveis públics augmenta de manera esgarrifosa. L'índex de natalitat és un dels més baixos del continent. En una enquesta recent, i a la pregunta de si escollirien Obama com a president d'Europa, el 91% va contestar que sí; això em porta a pensar sobre una dicotomia gegantina: els alemanys, potser, no volen ser líders en el canvi econòmic, perquè ja no han de compensar el seu error; ara la manca de perspectives i els problemes són els mateixos que els de tothom, potser amb un maquillatge més profund i una retòrica més endreçada. Veig que mantenen l'esperit de pertinença que molts dels seus ideòlegs i monarques han confós amb la voluntat de manar per damunt de la profunda ètica protestant, que opino que serà una de les reserves espirituals, que el nou papa jesuïta haurà de tenir molt present en el cas que tingui interès a refer les innombrables desigualtats europees.
