Diàlegs sobre el diàleg
L'establishment econòmic, polític i mediàtic ha inaugurat un cop més la recurrent campanya de lubrificació de les “relacions entre Catalunya i Espanya” (badall). A través dels proverbials conceptes d'entesa i sensatesa es torna a apel·lar al diàleg (badall immens). Després del vol amenaçant dels avions de l'Exèrcit de l'Aire, malgrat la permanent destrucció cultural i lingüística, després de les difamacions contra Mas, davant l'asfíxia econòmica que condemna la Generalitat a la suspensió de pagaments, afloren veus optimistes (en realitat meitat amnèsiques, meitat impostores) proclamant que “ara ha arribat l'hora del diàleg”. Com sempre, el problema no és el diàleg, sinó les condicions de diàleg. El diàleg net no sorgeix màgicament ni per generació espontània, sinó com a expressió de la fertilitat d'un marc social i polític civilitzat, just.
Deixem de banda aquells grupuscles (PP, Ciudadanos...) per a qui la sola petició de diàleg ja és una ofensa insurgent. Ells estan molt més a prop d'una visió teològica de la realitat que no pas d'una concepció democràtica de la política. Referim-nos només a aquells sectors “sensibles” al diàleg. El Partit Socialista i Duran Lleida per exemple reclamen que el dret a decidir se circumscrigui al marc de la legalitat. És una manera com una altra de jugar la partida amb les cartes marcades, perquè tots sabem que aquesta legalitat amputa un diàleg obert i, per tant, neutralitza les opcions d'una part. Aquí diàleg és un eufemisme de renúncia democràtica. Durant aquests dies s'han tornat a sentir veus que aconsellen fer pedagogia a les Espanyes (més badalls). “No ens coneixen”, “no ens hem sabut presentar prou bé”, “l'AVE aproximarà terres i persones”, declamen els nous apòstols d'un diàleg que no es veu necessitat de contrastar-se amb la lacerant realitat de l'experiència històrica. Tornen a sorgir expressions com “tercera via” (Montilla), o els que reclamen nous pactes constitucionals (Herrera). Tot això, és clar, seria legítimament discutible en un marc de diàleg complet. Però compte. Aquestes fórmules de diàleg, tal com són aplicades, resulten inhibidores de tot diàleg, perquè el que fonamentalment persegueixen és neutralitzar la via sobiranista. Habermas i Apel van descriure la “comunitat ideal de diàleg” com un marc en què hi ha simetria i igualtat entre els parlants. Sobre això, estimats dialogants, no hi hauria d'haver cap diàleg trampós.
