Aragonès

Quant fa, que no sentiu un orgue? Els orgues són uns instruments imponents (alguns), complexos (tots), únics (no n'hi ha dos d'iguals), i són sobretot molt desconeguts. Explicar com funciona un orgue és entrar en un món molt vast. Les parts que el formen tenen noms preciosos que als llecs com jo ens fan molta gràcia: ventalloles, pedaler, manxons i manxetes, salmers, baletes de cuir, llengüetes... Cada una d'aquestes peces, sortida del taller d'un menestral especialitzat, que les creava amb el millor metall i amb les fustes més triades. Crec que hauríem de fer l'esforç de conèixer els orgues que tenim a la vora, perquè són part de la història de casa nostra i són la nostra riquesa, i interessar-nos per saber qui els va construir, o reformar, o qui, potser, els va salvar de la crema o la destrucció els primers dies de la Guerra
Civil, en què en van desaparèixer tants.

Tot això que dic ve arran de la presentació, aquesta setmana, a la capella de la Casa de Cultura de Girona, on hi ha l'orgue del Conservatori de Música d'una obra, tan rigorosa com amena, del professor Josep M. Escalona, que és una gran defensa de la conservació i la protecció del patrimoni català d'orgues. El llibre explica la trajectòria professional i personal de la nissaga dels Aragonès, els orgueners que van viure a Girona i que van dedicar la vida a aquest instrument. El que jo no sabia és que, també amb l'orgue, la dictadura de Franco va voler imposar als catalans la seva manera de fer: crea una societat, en què els Aragonès no van voler entrar, amb una voluntat totalment centralitzadora. Contra aquest corrent uniformitzador, tot i que l'orgue mecànic havia estat bandejat de l'Estat espanyol a favor de la tracció elèctrica, Salvador Aragonès construeix vuit orgues d'inspiració romàntica, mecànics, “senzills però íntegres, valents portaveus de la cultura catalana. Són –diu Escalona– la resistència antifranquista en orgueneria.” Val la pena que hi pensem una mica.