La mirada ‘femenina' de Kathryn Bigelow

Fa cosa d'un mes, poc abans que els Oscar bandegessin l'última pel·lícula de Kathryn Bigelow després d'haver-la encimbellat per En terra hostil, em disposava a escriure sobre aquesta singular cineasta nord-americana a propòsit, certament, de Zero Dark Thirty, però també en relació amb el fet que Guillermo Cabrera Infante va elogiar-la fa molts anys, quan sobretot era relativament coneguda per haver rodat un film que a l'Estat espanyol va titular-se Le llaman Bodhi (1991) i que té com a protagonistes uns surfistes atracadors de bancs, en un dels seus articles pirotècnics que va incloure al llibre Cine y sardinas. Abans d'escriure aquest article, Mujeres que ruedan, Cabrera Infante va parlar amb el mateix títol de Kathryn Bigelow en la conferència inaugural dels cursos d'estiu del 1993 a la Universitat de Girona. Aleshores va mostrar deu minuts del primer llargmetratge de la cineasta, The loveless, realitzat just fa trenta anys. En aquest film, esdevingut de culte, Willem Dafoe interpreta un motociclista rodamón i amoral de l'estirp del Marlon Brando de Salvatge. Cabrera Infante, conscient que Bigelow va ser una pintora avantguardista (i model de Robert Mapplethorpe) abans de convertir-se en cineasta, va dir de The loveless que cada fotograma és un quadre viu. A Near Dark (1987), el segon film de la directora i amb el qual va aventurar-se en el cinema de vampirs, l'escriptor cubà hi va veure una revisió del mite d'Orfeu i que les pintures de Bigelow vessen sang.

Quan fa un mes em disposava a escriure sobre Kathryn Bigelow, feia poc que, amb retard en relació amb la seva estrena, havia vist Zero Dark Thirty i tenia present que Àngel Quintana havia recordat al Facebook, on sempre és tan generosament actiu, la vindicació primerenca que Cabrera Infante n'havia fet a la UdG. Hi volia afegir que, contràriament al fet que l'escriptor va celebrar-la com una cineasta que no fa notar que la seva mirada és femenina, una pel·lícula com Zero Dark Thirty, però no és l'única de la seva filmografia, mostra que els ulls de Bigelow són de dona. Una cosa és que els temes (lligats a gèneres d'acció) dels seus films estranyament els hagin abordat dones cineastes i una altra és que la seva mirada no tingui sexe, com pretenia Cabrera Infante, si bé s'ha de tenir present que no podrem saber mai què en diria de les últimes pel·lícules de la seva admirada cineasta. De fet, el mateix escriptor afirmava el suposat feminisme de Blue Steel, en què la policia que interpreta James Lee Curtis fa la justícia pel seu compte en matar l'assassí psicòpata i neonazi del qual era amant. Jo, en tot cas, hi he vist més mirada (que sempre adopta un cert distanciament) de dona en la manera com a En terra hostil observa l'addicció masculina al risc en el desactivador de bombes a l'Iraq. I, evidentment, en els ulls de Maya (l'agent de la CIA que busca Bin Laden) que no pot suportar la visió de la tortura. En tot cas, allò significatiu és que pugui suposar-se que si les dones fan cinema a la manera d'un home no s'hi veurà el seu sexe, com si les pel·lícules (o les novel·les o les pintures) dels homes no tinguessin sexe. Amb l'olor (i a vegades fins i tot la pudor) que fan de mascle.

El cas és que fa un mes volia escriure de tot això, però un cop d'aire em va deixar tombada i estossegant al llit. Han passat els dies i l'última pel·lícula de Bigelow, a propòsit de l'obscuritat del procés que se suposa va dur a descobrir el parador de Bin Laden, ja no és a la cartellera. Tant se val. Zero Dark Thirty és una pel·lícula que se t'arrapa i que fa que la continuïs pensant. És inquietant i, contràriament a l'alliberament que sol procurar l'acompliment d'un objectiu que acostuma a tancar un relat, desassossega la magnífica escena nocturna en què s'assalta la fortalesa de Bin Laden. No s'hi mostra cap mena d'heroïcitat, només el funcionament d'una màquina de matar que no discrimina amb qui ensopega. Més encara: després de caçar Bin Laden, els ulls de l'agent Maya, retornada en solitari en un avió, s'humitegen en una mirada que interroga els espectadors. Un cop assolit l'objectiu, el futur sembla incert. I ara, què? La pregunta és en relació amb la mateixa Maya, que no sembla tenir lloc a la societat. I respecte a una nació que, havent satisfet l'obsessió venjativa contra Bin Laden després dels atemptats de l'11-S, continua sense plantejar-se a fons els efectes de la seva política en el món. Molt possiblement Kathryn Bigelow no hi va pensar, però jo he pensat en les reflexions que, recollides a Vida precaria, va exposar la teòrica queer Judith Butler temps després de l'atemptat a les Torres Bessones: que els EUA no procedien a replantejar-se la seva política, sinó que s'entossudien en la venjança, que, això sí, permet que uns quants dels seus poderosos continuïn enriquint-se.