L'home (des) de Ponent
L'escriptor lleidatà Josep Vallverdú és a punt de fer 90 anys, motiu pel qual la Diputació de Lleida, a través de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, ha promogut el Passeig d'Aniversari, manllevant el títol de J. Vinyoli, que el literat homenatjat anomena, amb sornegueria, Sacseig d'Aniversari. Una iniciativa que el duu amunt i avall, de la Terra Ferma a Maó, d'Andorra a València, de Fraga a l'Alguer, de Prada a les Borges Blanques, de Tarragona a Reus... Pocs escriptors trobaríem capaços de fer un recorregut per tot el nostre territori i, en particular, de desvetllar-hi, arreu, una acollida tan entusiasta. L'autor del ja mític Rovelló ha fet volar la imaginació a milers d'infants d'aquí i de fora, en els diferents idiomes a què ha estat traduït. I aquells infants d'ahir, avui li ho reconeixen i, amb ells, els seus progenitors i mestres, ell que ha estat mestre de tants, sense que mai li acabés de fer el pes la docència.
Josep Vallverdú és un escriptor d'un lloc, però no és un escriptor local. Als antípodes d'un cosmopolitisme apàtrida, té els peus ben arrelats a una terra concreta, des de la qual es mira el món, tot el món, amb una perspectiva pròpia. Nascut el mateix dia que es fundava la Unió Socialista de Catalunya de Serra i Moret i Campalans, comparteix amb ells que “a l'internacionalisme s'hi va des d'un punt de partida: nosaltres, doncs, partim de Catalunya”. Ell, que parteix de Ponent, no és un escriptor només de Ponent, sinó des de Ponent, perquè és d'aquí estant on mira el món, l'interpreta i l'imagina. Qui sap d'on ve ja té una part del camí fet i li és força més fàcil de conèixer cap on va.
Vallverdú és un home amb una llarga història personal i familiar al darrere i això es nota. El nom més antic documentat a la seva família, té un referent escrit el XVIII, un tal Josep Vallverdú i el de la casa familiar més reculada és Ca l'Eloi, com es diu avui també la seva llar a la Conca. Una persona amb uns fonaments així pot permetre's qualsevol cosa. Amb Toni Sirera va recórrer bona part del país, a Catalunya Visió, començant per les Garrigues, la Segarra, l'Urgell, el Segrià, sempre amb una mirada universal, mirant cap enfora des de dintre, com el seu primer llibre, sobre el teatre grec. Aquest home sap llatí i grec i anglès i francès i italià i castellà i una mica de sànscrit, llengües d'alguna de les quals ha estat professor. Els seus escenaris de ficció van des de Roma fins a l'oest americà, passant per Grècia i alguna illa inexistent que ell inventà o fins i tot per l'espai. Ha escrit sobre Algèria, Renània o La Florida, amb la curiositat intel·lectual de qui es mira el món com a paisatge propi.
El 1966, en ple franquisme, organitzà a Lleida la I Trobada de Traductors Catalans, amb l'autoritat i el mestratge que li donava presentar un historial impressionant d'autors traduïts a la nostra llengua, en una seixantena de títols: I. Levin, G. Chesterton, T. Merton, R. Chandler, J.H. Elliot, J.H. Chase, M.L. King, D. Hammett, B. Malinowski, J. Piaget, G. Greene, G. Rodari, O. Wilde, H. James, R. Stevenson, E.A. Poe, J. Steinbeck o J. London, entre molts altres. Aquest interí permanent, que es negà a fer oposicions durant anys, que traduïa amb “adelitament”, és memòria i futur, realisme i ficció, tendresa i sentit de l'humor.
Apassionat de la vida i dels detalls, una mica tastaolletes, segons el qualificatiu que li penjà el seu pare, és avui un tipus rejovenit, sense el bigoti que un dia li va caure a terra i té la mirada un xic múrria, pròpia d'aquells que ja en tornen quan els altres hi van. Propietari d'una llengua viva i àgil, esmolada i precisa, un punt presumit, gràcies a la seva còrpora envejable, ben alta i ben dreta, i un cap més que endreçat, paradoxalment sense boires, que per molts anys pugui continuar lluint aquest llacet tan característic, mig britànic mig d'Acció Catalana, símbol, alhora, d'universalitat i catalanitat.
