Paradoxes

Potser sí que les processons passen per una segona joventut, com va dir aquesta setmana l'escriptor Antoni Puigverd durant el pregó de la Setmana Santa a Girona. Però com també va advertir ell mateix, aquest fet pot semblar paradoxal quan, malgrat l'entusiasme que sembla que ha despertat el nou papa, no hi ha precisament cues per entrar a les esglésies. Encara que aquests dies de Setmana Santa són dies de grans paradoxes, de grans contradiccions. I no precisament pels canvis meteorològics que ens porten del fred a la calor i de la pluja al sol en un tres i no res, sinó més aviat per les nombroses persones que han desfilat o tenen previst desfilar pels carrers de casa nostra en unes processons el significat de les quals la majoria no coneix. Molts ho justificaran dient que potser no cal, que ja n'hi ha prou amb les bones intencions. I que en definitiva, no és res més que una tradició, una representació, teatre. I els que s'ho miren, o que ens ho mirem, no som més que espectadors. I segurament tenen raó. Segurament no cal buscar tres peus al gat i no cal conèixer el significat, per exemple, de la dansa de la mort de Verges. Però és que no deixa de sorprendre tanta sobtada devoció. L'espectacle ja va començar divendres amb les processons dels Dolors, com les de Besalú, Banyoles, Amer... I va continuar diumenge amb la benedicció de Rams. El que sorprèn és que t'expliquin que la plaça de l'església del teu poble encara s'omple de suposats feligresos empolainats que després de lluir una estona se'n tornen a casa seva sense ni posar els peus a l'església. O veure les imatges del bisbe de Girona a la plaça dels Apòstols, plena de gom a gom. Potser sí que del que es tracta és de conservar una tradició al marge de litúrgies religioses. I potser sí que tots els membres de les nombroses congregacions de les nostres comarques actuen de bona fe. I mai millor dit. Però tot plegat s'acosta molt sovint a la hipocresia. Com la de les parelles que es casen per l'església perquè llueix més. Tot i que també és cert que aquí potser no hi ha tanta contradicció. Fa poc més de deu anys a les comarques gironines la majoria dels casaments eren catòlics. Ara, ho és un de cada quatre. O sigui, que tres de cada quatre casaments són només civils. Això ja lliga més amb la pràctica, o millor dit, la falta de pràctica religiosa. Això ja no és una paradoxa.