Burlant la crisi

Divendres Sant de pícnic amb la colla sota una pineda davant la platja de la Conca. Abans, una caminada pel camí de ronda que mena fins a S'Agaró. Al camí no s'hi cap, com si tota la gent que no ha sortit de vacances i tota la que ha vingut de fora ens haguéssim ajuntat en aquest quilomètric passeig litoral, opció sana i democràtica que ofereix a tothom una bona estona de lleure marí al marge del gruix de cada cartera. Des d'aquí dalt planifiquem bones remullades per quan arribi l'estiu, entre el privilegi d'unes roques damunt les quals ja s'hi veuen els primers vestits de bany i els primers banyistes agosarats que, de moment, es conformen amb les esquitxades glaçades del mar. Després, mentre dinem, controlem de cua d'ull la mainada que juga al voltant, riem els nostres acudits, compartim les receptes dels que han fet coques per postres. I, sobretot, no parlem de la crisi. No és un pla preconcebut, no és una consigna pactada, simplement deu ser que ja no en volem parlar. Millor, no parlar-ne també és una manera de burlar la crisi. Després de la sobretaula, l'Albert insisteix a dur-nos al roquetar del club nàutic de Platja d'Aro. Ens vol ensenyar un sistema artesà per agafar crancs. Cal una galleda, fil de pescar, un ham i pernil dolç. I crancs, és clar. Sembla una broma però nosaltres et creiem, Albert, i et prometo que a l'estiu vindrem a buscar els crancs i a burlar novament la crisi.