la CRÒNICA
Un pretès nou lideratge
A Madrid fan veure que ens escolten i ens fan la mitja rialla. En girar l'esquena, ells han d'anar a riure
Creure que amb el lot d'excels cuiners catalans que han demostrat que són únics i inesgotables; que amb el Barça, que a la vegada que juga broda “com una donzella a la vora de la mar”, bo i fent història esportiva; que amb els mítics arquitectes, pintors, escriptors i artistes; que amb la paciència (que mai havia ascendit a cotes tan altes) dins les carteres dels polítics (fent companyia a les velles i esmolades espases) que intenten aconseguir dels tenidors d'euros de la capital del xotis un tracte just per a la nostra economia; que amb els que lluitem amb la tinta, el paper i la imaginació, tractant de convèncer aquells a qui els trontolla la voluntat, cansats de fer forat al penya-segat de granit que ens separa... Creure que aconseguirem quelcom dels —tal com ells diuen— compatriotes que ens ajudi a suportar els anys que resten d'angoixes... Prou! Prou d'inútils esperes! Ens equivoquem: no hi haurà manera d'aconseguir res per a les necessitats de Catalunya. No hi ha voluntat de reconèixer el que els catalans hem fet sempre per la major part del país.
En la fotografia publicada arreu del món, els
líders dels cinc països que podrien ostentar aviat la supremacia mundial del diner i del poder (la Xina, l'Índia, Sud-àfrica, el Brasil i Rússia) apareixen riallers; saben que no poden errar en el lideratge d'aquesta nova situació, de què els actuals líders surten com poden. Veure en el grup el líder rus Putin fa pena. És el polític més experimentat a vestir de festa els enterraments. Amb els nous socis farà un bon paper servint-los els tallats i el cafè amb llet. Deu veure el panorama molt malament, per posar-se a servir en una casa rica de ciutat. A la famosa foto del dijous, reia per força.
Aquí, nosaltres hem d'aguantar les tamborinades talment un setembre plujós. A Madrid fan veure que ens escolten i ens fan la mitja rialla. En girar l'esquena els atabalats missatgers, ells han d'anar a riure als lavabos perquè a alguns se'ls escapen els pixats. Quantes coses veuran els joves que ningú havia ni somniat! L'orgull d'estar en possessió de la veritat minvarà a cotes molt baixes. Es venjaran de l'orgull català —fa temps que han començat—, de l'afany de fer i crear negocis, innat en la nostra terra, i de l'esperit de treball català, passat de pares a fills, de generació en generació, reconegut i admirat a tot Europa. Hem popularitzat, però, una veritat escadussera. Els catalans amb grans paquets de bitllets de 500 euros, a la vista dels esdeveniments pensen en altres refugis. La reunió de les heterogènies potències, haurà trencat el riure de molts. “Què passarà president?”, vaig dir a Slobodan Milosevic, en plena guerra dels Balcans, en entrevistar-lo el recordat Ernest Lluch i jo, a Belgrad. “Tot!”, va dir. El mateix que ara. Ens regalà dos bitllets de curs legal de 500.000 milions de dinars. És el valor facial encunyat més gran de la història del paper moneda. El meu el guardo: no se sap mai!