Europa no pot esperar més

Com sabem, avui en dia, la situació real de l'economia i la percepció de la ciutadania vers Europa han empitjorat, com evidencien les dades econòmiques de l'atur a l'Estat espanyol o la mala solució i gestió de la crisi de Xipre i les dificultats, excepte poques excepcions, perquè els estats membres de la Unió Europea surtin de la recessió. I, pel que fa a la ciutadania, especialment la dels estats perifèrics, està latent un evident desencís cap a Europa, motivat per la realitat de la crisi i per la poca sintonia amb les mesures preses, les quals, sovint, s'interpreten com a imposades per les pressions i el poder dels estats rics o pels organismes internacionals. Davant aquesta situació, es fa evident i necessari que calen reformes profundes en la construcció europea. Això no vol dir que el que s'ha fet fins ara no valgui. I tant que val, i molt: tenim un mercat únic de cinc-cents milions de ciutadans; una moneda única per a tres-cents milions; un producte interior brut que, sumant els de tots els estats membres, és el primer del món, superant inclús el dels EUA, de manera que tenim l'àrea econòmica més important del planeta; tenim un estat del benestar que no és en cap altra part del món i que és l'enveja de molts ciutadans no europeus i que, naturalment, hem de preservar; tenim un espai de llibertat col·lectiva i individual que no tenen enlloc; tenim un marc de convivència envejable, basat en valors com ara la pau, el no a la pena de mort, la tolerància, la solidaritat, el respecte a les minories i la voluntat de solució pacífica dels conflictes, que hem de fer evidents i aplicar-los, pel bé dels europeus i del món.

Tot això no ha caigut del cel, tot s'ha construït amb consens, també amb dificultats, com és natural per posar d'acord tots els estats membres, que a partir d'aquest juliol, amb l'entrada de Croàcia, ja seran 28. Per tant, res de res de tirar enrere, però tampoc podem tancar els ulls a la realitat actual, amb una crisi econòmica galopant i amb crisi institucional i política en el si de la UE per gestionar-ne la sortida i el futur d'Europa. A la ciutadania europea se li han de donar arguments perquè cregui en Europa, com feia fa anys, i de la manera com es prenen les decisions, sovint amb manca de legitimitat, de solidaritat, de lideratge i també de capacitat comunicadora, no anem bé. És evident també que, amb l'estructura institucional actual, no és fàcil fer-ho, perquè moltes decisions s'han de prendre amb consens i, quan ho han de decidir 27 o 17, quan es tracta de l'eurozona, el conflicte d'interessos està servit i molt més en temps de crisi.

El que cal ara és un cop de timó i consolidar la integració econòmica (unió bancària i coordinació de polítiques pressupostaries i fiscals) i la integració política, amb la finalitat que la ciutadania europea vegi, palpi, noti i observi que hi ha un govern sòlid que es preocupa pels seus problemes i que ho fa deixant de banda els interessos estatals; per tant, en clau europea.