Fans

La relació entre famosos i fans té tots els colors de l'arc de Sant Martí. Hi ha qui diu que tothom té dret a tenir vida privada, i que per molt conegut que siguis no has d'aguantar que t'interrompin per demanar-te una foto o un autògraf si estàs sopant, o passejant, o comprant. Això és veritat. Però també és veritat que per a la persona que se li acosta, aquell famós és seu, li coneix la vida, ha comprat i llegit els seus llibres, ha pagat l'entrada per veure'l al teatre i no es perd les sèries ni les pel·lícules on surt. Doncs també té una mica de dret, oi? Quin és el límit, com es pot acontentar les dues parts? Hi ha famosos que són amables, pacients i espontanis; d'altres són altius i fatus, i menystenen el públic. Amb els fans passa igual: n'hi ha de barroers i poca-soltes i n'hi ha de respectuosos i exquisits. Jo entenc que el famós pot estar cansat i voler sopar tranquil i tot això. Una fan gran segurament controlarà les ganes de demostrar-li l'admiració, però les criatures... Gent jove, pa tou, ja se sap... Per això em va saber greu la resposta que un jove –molt jove– actor de casa va fer a un parell de nenes de la seva edat que se li van costar educadament, molt il·lusionades, i li van demanar de fer-se una foto amb ell. L'actor els va dir, molt seriós: “Ara no, ho sento, estic sopant.” Les nenes –fans totals– li van demanar disculpes i se'n van anar, primer humiliades i avergonyides; després es van anar enfadant. Tenien raó les nenes? Tenia raó el jove actor? Es poden dir les coses d'una altra manera?

Si us he de ser sincera, m'estranya la resposta d'aquest jove actor. M'estranya que, ara que tot just comença, no li surti de dins d'estimar i de cuidar la gent que l'admira, i de sacrificar-se una miqueta. I m'estranya que encara que no els estimi no se li ocorri –o que ningú no li digui– que la fama és efímera, que avui ets a dalt i demà ets a baix, i que els que t'enlairen o et fan caure són, precisament, els qui avui t'atabalen tant perquè –ai las!– no et deixen acabar tranquil l'hamburguesa.