El bisbe de Roma

No sé si algun savi historiador me'n trobarà algun de semblant al d'ara entre la llarga rastellera de pontificals, molt pontificals, bastant pocavergonyes alguns, bona gent la majoria i fins algun de sant.

El 1870, el de la pallissa que els prussians van clavar al Napoleó petit, a Itàlia van acabar amb el papa rei d'uns territoris. Vittorio Emanuele, el Cavour i el Garibaldi dels mistos, van entrar a Roma per la Porta Pia arraconant el papa al Vaticà, en aquella ratera sumptuosa amb més pa que formatge. I ves què són les coses. Amb la sort de ja no ser reis els papes van guanyar tant prestigi que van convertir-se en icones sagrades que no semblaven vivents.

A tractes entre el Mussolini i Pius XI va néixer la Ciutat del Vaticà que conegué la icona papal més tibada que hem conegut, Pius XII.

Després va venir el tomb, Joan XXIII somreia amb la bonhomia d'un vell tan sant que se les sabia totes. El seu concili fou una esperança, continuada per la feblesa tan respectable de Pau VI, fins que Joan Pau II s'ha carregat les conciliars i només n'ha deixat els kumbaiàs.

Aquells que havien vist els monsenyors encarcarats acompanyant Benet XVI i l'encenser no s'ho podien esperar i nosaltres tampoc. Vet ací que tenim un papa jesuïta, que s'ha triat el nom de Francesc d'Assís, que s'ha deixat de palaus i se n'ha anat a viure a dispesa, fent de bisbe de Roma de debò, portant arreu el seu tarannà evangèlic. No s'amaga, té el coratge del Mestre amb les institucions del Temple. Ja no és una icona, és un somriure i un cantar pels carrers de Roma les més belles cançons de l'esperança. Cada dia em llevo preguntant-me quina una de nova en farà aquest do de Déu, que ens ve com un oreig humit amb les secaneres d'una fe massa garratibada.

Ho tindrà molt difícil, li tallaran l'herba sota els peus, els menjacapellans sorpresos se n'inventaran alguna, però Déu faci que aquest home, de gestos únics a la història dels papes, sigui capaç de fer una Església d'acollida i d'esperança i que, quan la bogeria dels homes topi amb una llei intocable, en comptes de condemnar-los ferotgement se'ls miri benèvol com un pare que és dels pobres.