Viure sense tu
Mona esmicolada
Trossos, trossets, miques, molles, estelles de xocolata damunt la taula, on les mones, les figures i els ous esperen el seu torn per ser empassats, com si fossin al corredor de la mort, el de la pena màxima. Dues forces combaten aquests dies les cases dels catalans, la de la cultura de l'aprofitament que mira de no llençar res del menjar que entra a casa, sigui dolç, sigui salat; i la dels que ja pensen que a l'estiu aniran a la piscina, i no volen anar més enllà en les estrictes llepolies que marca el calendari. És clar que com que tothom aprofita els dies de Pasqua per fugir de les rutines, hem arribat a perdre el ritual d'anar a buscar les mones a casa dels padrins quan toca: diumenge de resurrecció, per menjar-la l'endemà. I així veus desfilar sanefes, plomes i dolços pel davant i pel darrere de la data assenyalada. És aquest desfici en el qual vivim instal·lats, que implica fer-nos ho tot a mida, valors inclosos. L'Espinàs savi saberut, que rebutja l'etiqueta sociològica, ho recull en el magne i magnífic compendi de part de la seva obra de columnista: Una vida articulada, que la vida sempre escriu, i que és el temps el que esborra.
Però és que ara som nosaltres qui anem esborrant el temps, qui ens fem a mida el calendari. Ens mengem el món. Ens mengem la pilota de xocolata i la gallina ponedora, fent saltar amb els dits com a pinça bé el fals cistell de vímet, bé el cuir que no es disputaran mai ni Messi ni Puyol. Ho fem mentre ens contempla un pollet de joguina, a qui amb prou feines s'aguanten potes i bec. A punt de complir el somni de Cerdà, el de ruralitzar la ciutat, que aconseguim a base de senglars arribant al centre a carrera feta. En aquest desori de costums i natura que faria refer l'Amades, hi ha coses que ens aferren a la normalitat. I és que prínceps, i princeses, com bé recorda Cuyàs, estan tocats d'humanitat. És allò que hem sentit alguna vegada: el rei és molt normal, o la infanta és molt normal. No cal dir-ho, també ells salven els trossos i les molles, i a vegades tenen la temptació de quedar-se el pastís sencer, ni que sigui fora del costumari popular.