Els meus toros

Durant uns quants estius memorables de la meva joventut, el protagonisme de les primeres vacances acadèmiques del mes de juliol se l'enduien les Festes de Santa Anna de ciutat navarresa de Tudela. Durant una setmana, amb tots els seus matins, migdies, vespres i matinades, aquells SanFermines en petit em feien viure en una constant trobada de parents, xupinazos, esmorzars, encierros, xarangas, sopars, revoltoses i Pobres de mí que transformaven la realitat ordenada i assenyada del que havia viscut durant l'any en un record avorrit, tot i que, evidentment, necessari per a la meva formació i creixement.

Familiars i amics encadenàvem un àpat amb un altre, un ball amb un altre i una diversió amb una altra. Enmig d'aquesta alegria contínua, amb la casa dels oncles plena a vessar, en què la rentadora no parava i la taula sempre estava parada per a tots aquells que tinguéssim gana, cada tarda a les cinc, sota una canícula difícil de suportar anàvem a toros.

La meva joventut, la inconsciència i l'ambient de festa, que ho ocupava tot, minimitzava, sens dubte, l'horror i l'acarnissament que l'espectacle de matar aquell pobre animal tenia.

D'aquelles tardes a la plaça recordo només la música, la calor i la simpatia de tots els que em rodejàvem.

I, mea culpa, no m'ha quedat en la memòria ni el partiment, ni la sangria que els picadors, les banderilles, el torero i la muleta anaven perpetrant a la bèstia que acabaria, sense cap objectiu concret més que la distracció del públic, sacrificada. Que la festa dels toros és una salvatjada inhumana està clar. No hi ha res que pugui defensar el contrari. Però també els he de dir que tota la parafernàlia estètica i la literatura taurina que crítics com Joaquin Vidal varen escriure durant molts anys, a mi m'agrada. És probable que la capacitat evocadora d'aquest escriptor hagués estat la mateixa en un altre àmbit de moral menys dubtosa, però la seva ploma barroca, plena de metàfores i jocs intel·lectuals imponents trobava en l'espectacle taurí el millor referent.

Estaria bé que, ara que sortosament estem per fi majoritàriament d'acord en el fet que aquest cruel espectacle ha de desaparèixer, poguéssim separar la simbologia associada a la imatge del toro que, des de sempre, ens ha traslladat a una Espanya anacrònica, opressora i miserable, per recuperar la bellesa de l'estètica d'un animal fort i poderós, d'una elegància majestuosa i que forma part, de manera amable, del nostre paisatge.