90 anys de Xavier Amorós
Resulta que Xavier Amorós i Solà (Reus, 1923) -poeta, memorialista, traductor, autor, actor i director teatral, articulista (potser no tan prolífic com Espinàs, però Déu n'hi do), conferenciant i, en fi, activíssim activista cultural, polític i social- acaba de repicar noranta anys en el campanar de la seva vida, passada tan a prop del campanar reusenc per excel·lència, el de la Prioral de Sant Pere.
Però, entenguem-nos de seguida: si jo ara faig aquest article -tot felicitant-lo, públicament, de passada- no és pas per a donar entendre que la vida, la literatura i l'acció cívica d'Amorós, fonamentada en el seu Reus natal, sigui una vida, una literatura i una acció de “campanar” local. Aquest home -situat el seu campament base a Reus (segona ciutat de Catalunya, el segle XIX, no ho oblidéssim) ha tingut el gran encert, dintre la cultura catalana global, de fer valdre el pes històric, cultural i humà d'aquesta important ciutat (i del rerepaís del Camp de Tarragona, Priorat, Ribera d'Ebre i Terra Alta que l'acompanya, afluents comercials de Reus) sense caure en cap gota de localisme ranci, de sentimentalisme vaporós i, menys encara, d'universalisme desarrelat.
Per la seva voluntat de “fer-se home” entre els seus -tan derrotats com ell, encara que no ho sabessin, després de la guerra-, Amorós ha aconseguit la proesa -diguem-ho així- de fer viable el projecte noucentista de “Catalunya Ciutat” en uns “Temps estranys” -com anomena la seva llarga saga memorial-, els del franquisme (1939-1975), en què Catalunya i les seves ciutats i pobles passaven, mai millor dit, la “quarantena” imposada pels vencedors. Vinc a dir que la resistència, l'honestedat i la dignitat catalana, en aquells “Temps estranys”, no es van erigir només des de Barcelona, encara que fos amb poca mesura, sinó que aquelles virtuts també van tenir els seus testimonis arreu de les comarques del país. A Reus i el Baix Camp, molt clarament, Xavier Amorós en va ser un.
I això és el que em sembla que ha de quedar clar arreu de la nostra terra: saber que a Reus i el Baix Camp hi havia l'Amorós (i Ramon Amigó i el Dr. Vallespinosa, etc), i a Lleida, l'historiador Josep Lladonosa, l'escriptor Josep Vallverdú (que aviat en farà, també, noranta) o el poeta Guillem Viladot, etc, i que a Girona, a més de Josep Pla, hi havia Alexandre Deulofeu o Esteve Fàbregas i, en fi, que a Tarragona i a Tortosa hi havia Artur Bladé, Josep A. Baixeras, el Dr. Manyà i els joves com Amorós que pujaven, és a dir, Manuel Pérez Bonfill, Jesús Massip, Gerard Vergés o Zoraida Burgos, tota una generació de catalans, escampats pel país (i molts d'altres que podríem anomenar), que han format una digníssima cadena de continuïtat al costat dels nostres grans referents més aclamats.
En aquest sentit -i si no ens deixéssim seduir per llançaments editorials que són pures escenografies comercials-, sabríem, per exemple, que l'obra en prosa d'Amorós (a més de la seva molt apreciable poesia), reunida fins ara en quatre imponents volums d'Obra Completa, editada per l'Ajuntament de Reus, no desdiu gens de la categoria atribuïda als grans memorialistes que ha donat Catalunya el segle XX: Gaziel, Sagarra, Pla, Serrahima, Bladé, Vallverdú o el mateix Espinàs.
El fet d'haver-lo conegut, escoltat en conferències i tractat llargament en converses no em cega per dir el que acabo de dir. Altres (i gent ben significada de la nostra cultura literària, periodística i filològica), de maneres diverses, en articles (com Josep M. Carandell o Jaume Guillamet) o pròlegs als seus llibres (com Joaquim Molas, Rosa Cabré, Josep Murgades, Magí Sunyer, Pere Anguera, Ramon Gomis i Antoni Nomen), han acabat concloent el mateix: les monumentals Memòries d'Amorós -de “L'agulla en un paller” a “Temps estranys”- recorren, amb prosa clara, directa i gens afectada, la gairebé totalitat del segle XX, no només de Reus i comarca, sinó, de fet, de tot el país.
I això mereix -o hauria de merèixer- una consideració crítica, pública i institucional. Sobretot pública, de la gent del nostre poble (que és a ella a qui va dirigida aquesta memòria escrita, les seves arrels), com vam poder comprovar a Pradell (Priorat) -poble natal del seu pare, Rodolf (1887-1941)-, els habitants del qual van abocar-se en l'homenatge a Amorós, de qui es reeditava (Obrador Edèndum i URV) un bell conjunt de poemes “Enyoro la terra” (1960), records de quan el noi Amorós, als catorze anys, el 1937, va sortir de Reus per refugiar-se al poble patern. Allà, sota la Mola de Colldejou, entre la terra abancalada en marges de pedra seca i els camins de vinya que menaven gairebé als cims, va trobar el seu Macondo particular, la força que l'ajudà en els tràfecs ciutadans i polítics de la capital comarcal.
