Empreses eixutes

La comunicació és de l'interventor judicial d'una empresa que ha demanat l'empara del jutjat declarant-se en concurs de creditors. Ens insta que facilitem el saldo pel qual la concursada és deutora nostra. Qui no estigui al corrent d'aquests procediments podria pensar incautament que es vol conciliar el saldo per procedir al seu pagament. Tot al contrari: serà inclòs a la llista de creditors del concurs. A la pràctica, aquest fet suposa que ja no tenim dret d'exigir el pagament i que ens hem de conformar a formar part de la corrua de creditors afectats. Ens podem acomiadar de percebre el crèdit si no és que som tenidors d'avals, garanties o assegurances que ens puguin rescabalar. L'expedient de concurs seguirà els seus tràmits a fi de donar garantia a tothom que inclou correctament l'actiu i el passiu de l'empresa deutora. Poden passar dos anys –depenent de la importància del deute total– abans no se celebri la junta de creditors que ha d'aprovar un conveni que presentarà l'empresa deutora per fer front al deute. Les situacions que es poden donar són:

Si s'aprova, el conveni assenyalarà uns terminis de cinc o deu anys per cobrar, després d'haver practicat una quitança sobre el saldo deutor. Les possibilitats de les bones intencions del deutor per complir aquest conveni solen ser escasses. I si no s'aprova el conveni, s'ha de procedir immediatament a la liquidació dels actius del deutor. El resultat sol ser infructuós per als creditors ordinaris perquè sempre hi ha deutes preferents –els organismes oficials– que passen al davant i es queden el que resulti de la liquidació.

Aquestes situacions que fins fa pocs anys eren esporàdiques s'han convertit en el nostre pa de cada dia. Les empreses estan eixutes, sense recursos. Algunes procuren trampejar amb adobs, aportacions personals, ajornaments... tot esperant que la situació sigui més propícia. A la llarga llista de concursos de creditors presentats hem d'afegir-hi aquells altres que ho són en potència mentre malden per sortir d'unes situacions incòmodes. Quan escasseja la tresoreria, tot va de mal borràs, perquè en lloc de dedicar atenció a la millora de productes i serveis, hom només pateix per tapar forats.

I al redós dels concursats hi ha els creditors que veuen perillar el seu crèdit. Amb la carta de la intervenció judicial n'hi ha prou per convertir el crèdit en paper moll. Aquesta qüestió perjudica un fonament essencial de l'economia: la confiança. Sense ella, el comerç modern no existeix. I quan, a més, hom desconfia de les entitats financeres el perill pot ser insuperable. Aquesta és la trista actualitat.

Els empresaris i els seus creditors no solen manifestar-se ni proclamar el seu fatic. Són mals que no volen crits.