Sense art contemporani

Diuen que, en anunciar-se el pròxim cessament del “traficant d'idees” Vicenç Altaió, va córrer veloç el rumor que Bibiana Vallvé seria la nova directora de l'Arts Santa Mònica, reconvertit segons la voluntat del conseller de Cultura. No s'acaba de saber si era una broma, una mentida intencionadament propagada, una suposició relativament fonamentada, un temor d'origen incert, una possibilitat més o menys confirmada o un projecte vertader que ha estat desmentit. Vés a saber i, en certa manera, tant se val. L'Arts Santa Mònica, un dels pocs centres d'art contemporani de Barcelona i aviat de Catalunya, deixarà de ser el que és per esdevenir un espai de reflexió sobre la creativitat, el progrés, la sensibilitat, la societat. És a dir, vés a saber en què, cosa que, en paraules del mateix conseller Mascarell vorejant l'oxímoron, també s'anuncia com una “fàbrica de l'element sensible”, un “laboratori d'idees”, un “generador de continguts”. Fàbrica, laboratori i generador apunten que l'art hi tindrà menys presència perquè hi trobin lloc les indústries culturals i així, doncs, els creadors (en aquest cas, no s'hauria de dir creatius?) puguin contactar amb empreses. Però no es fa art, o seria desitjable que es fes i ens hi relacionéssim, com una forma d'alliberament de la tirania industrial?

Després del tancament de l'Espai Zero1, d'Olot, de la “suspensió” de
Can Xalant, de Mataró, del fet que el Bòlit, de Girona, s'hagi quedat sense l'edifici projectat sense tenir clar encara què vol i potser, de l'amenaça certa del districte barceloní de Sant Martí de convertir la sala d'exposicions Can Felipa en oficines per a les entitats del barri, l'Arts Santa Mònica és en procés d'esdevenir l'Indústries Culturals Santa Mònica. Amb CiU menant totes les institucions implicades en aquests tancaments, retallades i reconversions, no sé si arribarem a la independència, però, si es tarda una mica més, ho farem sense art contemporani.