L'endemà i els ‘lobbies'
Els ‘lobbies' que ens han
colonitzat durant la transició
no volen perdre privilegis ni fer
fallida quan aconseguim l'estat propi
La revolució més democràtica que es podria produir a Catalunya seria que l'estat del segle XXI que reivindiquem fos discutit de forma transversal a les bases socials i cíviques del país; amb la gent nostra més ben preparada en cadascuna de les disciplines que l'han de vertebrar. Els polítics professionals no haurien de tenir el monopoli per decidir en quina societat han de viure els nostres fills i néts.
És possible construir aquest estat modèlic, basat en l'excel·lència, sense copiar cap dels estats nació industrials i militars europeus? Respondre aquesta pregunta era en principi l'objectiu de les sectorials creades a l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), especialment de les estratègiques (medi ambient, energia, economia, agricultura, comunicació, defensa…). Ara bé, mentre les sectorials s'estan trencant les banyes recollint informació i experiències alternatives, sorgeixen amb força diverses iniciatives que les superen. Són com una OPA en el camp sobiranista i temo que vinculades, directament o indirectament, a entitats i personalitats que durant la transició han donat suport al model energètic, econòmic i tecnològic que ens ha portat a l'atzucac actual. L'objectiu és avançar-se a l'acció popular en la definició de les característiques del nou estat i sense cercar el diàleg amb les sectorials de l'ANC.
Alguns exemples significatius: comencem per la composició del Consell Assessor per a la Transició Nacional, amb un domini absolut de catedràtics i experts ben relacionats (mitjançant les universitats) amb els sectors energètics, econòmics i financers que controlen el nostre teixit productiu. Seguim amb el Cercle Català de Negocis, que tot i fent una tasca positiva de conscienciació, ens proposa un model d'estat neoliberal en què els interessos dels lobbies queden intocables. Continuem amb el projecte “Amb independència”, impulsat per l'Associació Catalana de Professionals (ACP) que tampoc es qüestiona el tipus de creixement.
Voldria equivocar-me, però tinc el convenciment que aquestes iniciatives obeeixen al fet que els sectors dominants (que planifiquen a llarg termini les seves inversions de risc) intenten pactar amb el nacionalisme dirigent que la secessió, si es produeix, no els desestabilitzi. No es qüestionen l'actual model de desenvolupament i únicament els preocupa el seu control i la gestió fiscal. És a dir, a l'endemà tan somniat, l'economia seria més del mateix; un model calcat al que ens ha portat al moment més ignominiós de la nostra història.
Els ‘lobbies' que ens han colonitzat durant la transició no volen perdre privilegis ni fer fallida quan aconseguim l'estat propi. Novartis i Monsanto conspiren per seguir fent del camp català el paradís dels transgènics; Agbar, per privatitzar i encarir especulativament el dret a l'aigua; Abertis, per continuar controlant els peatges; Iberdrola i Endesa, per allargar la vida de les nuclears d'Ascó i Vandellòs fins als 60 anys (el negoci del segle de la Catalunya independent), i Gas Natural-Fenosa, per mantenir la seva expansió gràcies a bloquejar l'energia solar tèrmica.
Atenció, doncs. La consulta no hauria de ser un esquer per la continuïtat d'un model energètic i de creixement que ens acabaria d'arruïnar a curt termini, ja que la capacitat de càrrega del territori ja no dóna per a més.
La preocupació dels lobbies que han domesticat la democràcia parlamentària és que s'optés per una “economia verda” que donaria milers de nous llocs de treball, una democratització de la gestió energètica basada en les renovables, una agricultura alliberada dels agrotòxics, una banca ètica i l'aigua, el gas i l'electricitat sota control públic.
El nostre podria ser un estat ecològic, desnuclearitzat i desmilitaritzat, el que no vol dir ni dèbil ni desprotegit; que aspirés a ser un exemple per al món de com intentar superar la crisi de civilització que ens ofega.