Catalunya preocupa Europa
Diu que en l'última entrevista entre els primers ministres d'Alemanya i d'Espanya es va produir un malentès, com a mínim, revelador. Merkel va deixar anar que la preocupa molt el que està passant a Catalunya, i Rajoy, que no s'ho esperava, li explica que és un estira i afluixa polític, que ja es reconduirà i que no n'hi ha per tant. «Que no, totxo, que em refereixo al terrorisme islàmic!» (el vocatiu és imaginari però versemblant). Es nota la diferència entre aixecar-se i esmorzar amb el Frankfurter Allgemeine Zeitung o amb les portades cercabregues de la premsa de Madrid. I Merkel li va haver d'explicar que els informes dels serveis d'espionatge alemanys, així com els de mig Europa, van plens del perill que representa la presència de grups indiscutiblement terroristes en la Marca Hispànica, i que la majoria de les cèl·lules dorments que hi ha a Europa és aquí on fan bona nit i tapa. Esperem que, aquesta vegada també, el de Madrid hagi interioritzat que els desitjos de la de Berlín són ordres i, en conseqüència, estigui enviant els espies de veritat que tingui, no els subcontractats que escolten xafarderies, a desintegrar els enemics de la civilització. Cal, primer, reconèixer que en els últims, posem-hi, vint anys hem fet tot el possible perquè Catalunya esdevingui, com fa temps que diu Pilar Rahola, l'«epicentre de l'islamisme radical a Europa», i després, sense més dilació, començar a fer que aquest país —sigui quina sigui la seva condició política— deixi de ser terra de pas i lloc de refugi de tota mena de combatents, bandes i milícies, i dels seus suports logístics i propagandístics. Ara ja fins i tot n'exportem: un botiguer marroquí de Barcelona ha anat a la guerra de Síria, i si ho hem sabut és perquè hi ha mort; quants n'hi deu haver de vius encara fent-hi de mercenari? En la llengua d'embolicar realitats que es porta avui dia, deixar que facin el que vulguin, se'n diu integració; pagar-ho, se'n diu solidaritat, i aplaudir les matances, cooperació; però ignorar l'amenaça mai no ha estalviat sofriments a un poble. És incommensurable la capacitat de viure d'esquena al que passa en els nostres carrers que pateixen els qui diuen que ens representen, tant els qui volen fer-nos decidir com els qui volen impedir-ho. Quan i de quina manera els enviarem, als uns i als altres, el missatge que no volem viure en la indefensió ni ens agrada el país tal com l'estan deixant?
