Propera parada: Sant Jordi
Demà passat celebrarem Sant Jordi. És la propera parada. Aquests dies anem tan adelerats amb el nou papa, que tinc por que ens passi per alt que demà passat celebra el sant: Jordi (Jorge) és el seu nom de pila, el nom amb què fou batejat. Aprofito, doncs, per felicitar-lo. I amb ell, a tots els que es diuen Jordi i als qui, sense dir-se'n, el tenen per patró. Aquests amb més raó. Enguany, sant Jordi (ja ho comprovareu) no portarà la tradicional llança. No li cal. No és que hagi renunciat a matar el drac, sinó que el drac que ha de matar no requereix llança, ni cap altra arma. És un drac que, com el de la llegenda, oprimeix, amenaça i no deixa viure en pau. Provoca moltes víctimes, perquè és igual d'insaciable que el de la llegenda. Només que hi ha altres maneres d'alliberar-se d'ell. Sant Jordi, enguany, ve com un cavaller alliberador, armat amb la teologia de l'Amèrica Llatina, la teologia de l'alliberament. Sospito que ens haurem de posar les piles, perquè nosaltres, abans no arribem a aquesta assignatura, en tenim moltes altres de pendents. Encara no hem assumit que la victòria de la Guerra Civil no va ser victòria sinó derrota. La pitjor derrota de l'Església en molts segles. Per culpa d'aquest autoengany o d'aquest miratge, bona part dels bisbes que assistiren al concili no es van assabentar de res. I així ens va la cosa. Som els últims de la fila. Encara em sembla veure aquell grafit que deia: “Tarancón al paredón”. El papa Joan no acceptà el nom de “santa croada” amb què fou batejat l'Alzamiento Nacional. No li férem cas i des d'aleshores anem coixos.
No cal dir que he viscut amb alegria l'arribada a la seu de Pere de Jorge Mario Bergoglio. Res em podia satisfer més que el seu perfil bondadós, la seva senzillesa, la seva austeritat i el seu desig d'aproximar-se a la gent. Lloat sigui Déu! L'exemple del papa Joan té seguidors. Es pot governar l'Església amb la bondat. Però no es pot vèncer el drac amb només la bondat. Joan XXIII va necessitar molta astúcia. El papa Francesc en necessitarà més. Alliberem-lo de tot el que és sobrer. Respectem el seu tarannà. Ha prescindit del palau apostòlic i crec que ha fet bé. En plena crisi, i amb el nombre creixent de desnonats, d'hipotecats i de sense sostre, un edifici de 1.400 habitacions, 20 patis interiors i 12.523 finestres és una provocació. De finestres, en fa servir una. I d'habitacions, segur que també. No sé què s'ha de fer amb la resta, però està molt bé que en prescindeixi. Nosaltres també faríem bé de prescindir de les habituals mostres d'adulació i d'ensucrada devoció. No preguem per ell en totes les misses? Val més un “visca el papa!” que la pregària? Recordo que el papa Joan va prohibir que s'aplaudís a la basílica durant les celebracions litúrgiques. I donà ordres a l'Osservatore Romano perquè prescindís dels adjectius superlatius. Em fa més por aquesta corrupció que s'amaga en els plecs del cor dels catòlics, que no la que hi pugui haver al Vaticà. Aquesta rai! Només que aquesta és venjativa. Mentre que la bona gent, no. Tot el que necessita és ser educada com cal. Oferint-li raons.
“Com m'agradaria –digué el papa Francesc– una Església pobra i dels pobres!” Pobra, la nostra, ja ho és: però només d'idees. De fums, en canvi, li'n sobren. La festa de Sant Jordi ens brinda una oportunitat de canvi. Canvi de xip, en honor del papa que ens ha vingut d'un país, l'Argentina, germà dels altres que han aplicat el concili. Penso en el bisbe Pere Casaldàliga. Ell ha aconseguit que els seus indis tinguin el que demanaven: “Volem terra a la Terra, ja tenim terra en el cel.” Pobres de nosaltres que tenim tanta terra a l'Havana i tan poca al cel! El país se'ns ha podrit. I és un país que passa per catòlic. El problema és que amb la religió sola la societat no millora. Prospera l'Església institució, però no la societat. Això vol dir que la moral i l'ètica (que són la mateixa cosa) no provenen de la religió. I encara menys d'una religió eclesiàstica. És una de les coses que va dir Bergoglio, abans del conclave, i la que més vots li proporcionà. L'Església, digué, ha de sortir del seu narcisisme i ha d'anar a la perifèria, on el drac de l'opressió fa estralls. A l'Amèrica Llatina ja no parlen de pobres, parlen dels empobrits. El bisbe Pere no es cansa de repetir-ho: “Vosaltres –diu– us referiu als pobres com si fossin pobres per gust o per mala sort. Doncs no.” En una favel·la del Brasil, uns estrangers, veient una dona sobrecarregada, exclamaren “pobre dona!”. Ella ho sentí i contestà: “Aquí, no som pobres. Pobres ho són els gossos. Nosaltres som desemparats, però lluitem.” Gran lliçó. Millor servir aquesta causa que la de lloar constantment el papa. Com deia Richelieu: “Al papa se li besen els peus i se li lliguen les mans.” Però no si es diu Jordi. Queda dit. Propera parada: Sant Jordi.
