Revolta i revolució
Aquest cronista viu en una casa de lloguer. Amb això puc dir no pas que el drama dels desnonats em sigui sentimentalment indiferent –si deixo de pagar també em tiraran al carrer–, sinó que em crec en condicions de contemplar la qüestió amb la ponderada objectivitat que permet el fet de no estar-hi o poder-hi estar directament implicat. Les empaties morals i ideològiques estan molt bé, però les coses es veuen diferent quan un no s'hi juga o creu no jugar-s'hi res.
I per aquí es podria començar, perquè en l'actual societat afloren diversos problemes que només el qui no hi vulgui veure més lluny de la punta del propi nas veu com a fets aïllats. La corrupció de polítics –amb empresaris i gent d'altres sectors implicats, perquè per algú corrompre's se'n necessiten com a mínim un parell més–, els escàndols en diversos àmbits de gestió pública, els desnonaments, les retallades pressupostàries que no tan sols minen el que de forma tan pomposa s'anomenava societat del benestar, sinó que posen en qüestió de soca-rel les bases i la natura mateixa d'un model de convivència i d'administració pública, això que de manera no pas menys pomposa se'n diu Estat de dret, se'n diu democràcia parlamentària, tot plegat un conjunt dins del qual sembla difícil, i encara erroni, no veure com un tot, amb les parts relacionades entre elles, tant en termes de causes i efectes com d'efecte d'una causa comuna, que és alhora efecte de tot plegat: el col·lapse d'un model que tenia més d'il·lusori que de real.
Anàlisis d'efectes i diagnòstics en corren molts des de diversos punts de vista, però l'àmbit de les solucions ja és un esbarzer –o un fangar, o un penya-segat, que cadascú s'imagini el símil que li convingui– de més mal bregar-hi. Els models socials avançats preveuen mecanismes de renovació dels elements temporals –tal és, en teoria, l'essència de la democràcia–, però no de renovació de les essències estructurals, sobre les quals se solen establir més aviat mecanismes de blindatge. Observem, per exemple, els poc democràtics, en el sentit més ampli i profund del mot, protocols previstos per modificar la Constitució espanyola.
Com una aparició vampírica retorna la vella dicotomia entre revolta i revolució, enteses revolta com el mecanisme reactiu davant d'una situació injusta, d'opressió, etcètera, davant la qual un sector de la població reacciona per enderrocar els qui la sostenen, i revolució com el mecanisme dins del qual, a més, es preveuen d'altres estructures socials i polítiques en substitució de les que es pretenen enderrocar. Avui, la casuística de la revolta és precària, però ho és encara més la de la revolució, de la qual ni tan sols se'n parla, potser perquè als dirigents, que no semblen especialment tocats pel coneixement de la cultura política, el terme els deu semblar una cosa antiga i inviable en les actuals modernitats cibernètiques.
Alguna cosa caldria pensar per substituir els dirigents –per dir-ne d'alguna manera– i les estructures actuals en vista de la nostra vida pública. L'Estat espanyol, de qui ens agradi o no depenem en primer i en últim terme en l'actualitat, té una pinta inquietant de nau sense rumb, com en les pel·lícules dels temps en què les rodaven de dia, quan el capità estava malalt, l'heroi estava ferit, el savi havia caigut al mar i governava el barco una banda de lladres i borratxos que no tan sols no en sabien, ni sabien on anaven, sinó que a més no paraven de barallar-se entre ells. I entremig, l'heroïna i les criatures s'amagaven com podien en espera que arribés algú amb seny i sentit comú a posar una mica d'ordre i a aclarir-ho.
L'actual govern del senyor Rajoy sembla no servir per d'altra cosa que per impedir que es trobin solucions i, sobretot, per impedir que a Catalunya es prenguin les pròpies decisions. Que en tal requesta hi tingui un paper tan destacat el ministre d'Afers Exteriors hauria d'insuflar optimisme en els àmbits sobiranistes, i que aquest senyor parli d'una manera que Franco l'hauria condecorat amb paternal orgull. I no continuo per aquí perquè no em diguin que em poso a l'alçada de la senyora Cospedal, que titlla de nazi el primer que belluga i, potser això encara és més greu, que no li passa res, que rondinem els quatre de sempre però no la descavalca ningú.
No crec, d'altra banda, que hagi de molestar l'actual govern de Madrid que els diguin franquistes; cal recordar un cop més que el règim de l'ocupa d'El Pardo no ha estat oficialment condemnat pels flamants demòcrates ibèrics, els del PSOE inclosos, una peculiaritat espanyola que allunya de les legalitats europees, l'alemanya i la italiana al capdavant. D'altra banda, també diu molt de la direcció de la Unió Europea que no instin les institucions espanyoles a corregir tal barbàrie, ai, aquests dirigents són els hereus dels qui van mantenir en Franco en el poder després de la Segona Guerra Mundial.
Generalitats a part, les carències pràctiques són immediates. La revolta és en mans incertes: la senyora Colau és, certament, una dona entregada i bondadosa, i en lloc d'intentar criminalitzar-la, els esbirros del PP haurien de besar-li els peus per ser, de moment, capaç de canalitzar la indignació dels desnonats i per impedir que la sang arribi al riu. Però arribats a aquest punt, no n'hi ha prou amb pal·liar el mal. No n'hi ha prou amb l'analgèsic, i potser fins i tot ja és massa tard per l'antibiòtic. Al punt on s'ha arribat, cal cirurgia. Cal restaurar –o reinventar– la dialèctica de la revolució, perquè amb la de la revolta ja no n'hi ha prou.
