Commemorar el 2004
És època de commemoracions. L'any Espriu està sent tan ric en la dinamització com encertat en els continguts, malgrat algunes polèmiques pressupostàries mal resoltes que sens dubte tenen a veure amb l'eficiència i en la gestió experta (per què s'han de posar perfils polítics a fer cultura, si ja hi tenim gestories tan i tan eficients?). Més càrrega política està tenint la configuració de l'any 2014, que l'Ajuntament de Barcelona començarà a posar en marxa aquest mateix setembre i que promet, per ambdues bandes de la plaça Sant Jaume, una commemoració a l'altura dels 300 anys del nostre particular 11-S. Amb zona zero inclosa: l'espai del Born, mil·limètricament i apassionadament plantejat per l'amic Quim Torra. Caldria que no oblidéssim, l'any que ve, els 100 anys de la Mancomunitat: relacionar 1714 amb el primer govern nacional autònom des del 1714 tindria tot el sentit, sobretot en temps de Transició Nacional, i em temo que encara es planteja poc. Però encara hi ha una commemoració a muntar, l'any que ve, o com a mínim a tenir present. L'any 2014 farà deu anys de la nostra gran gesta cultural: farà deu anys del Fòrum de les Cultures.
Com vostès recordaran, el Fòrum de les Cultures 2004 va ser un esdeveniment internacional, desenvolupat a Barcelona, on es van tractar (amb exposicions, espectacles i conferències) temes com el desenvolupament sostenible, les condicions per a la pau i la diversitat cultural. Un esdeveniment que sens dubte va transformar l'urbanisme de la banda Besòs de la ciutat, però que també va resultar un fiasco en públic, frívol en els continguts i tèrbol (fins i tot irregular) en els comptes. Fa pocs dies el conseller Homs s'exclamava, amb raó, del fet que encara estem pagant la “broma” amb 4,8 milions anuals dels 48,5 que va costar a la Generalitat. Una “broma” que, és clar, va tenir els seus ideòlegs, abanderats i gerents. Tothom sap quin alcalde ballarí, quins regidors eficientíssims i quins ideòlegs visionaris van posar-nos en ridícul durant aquell memorable (i commemorable) estiu. El que no sabíem era que ens hipotecarien l'existència fins al dia d'avui, i que encara avui alguns dels seus protagonistes parlarien i escriurien de com es gestiona de manera eficient la cosa pública.
Des d'aleshores el Fòrum s'ha celebrat a Monterrey i a Valparaíso, i enguany se celebrarà a Nàpols, això si troben data, perquè havia de començar teòricament el 10 d'abril (en tot cas està pressupostat en 16 milions d'euros: Barcelona 2004 en va valdre 319 en continguts i 2.190 en obres). La ciutat del Québec ja va declinar amablement l'oferta. Actualment la pàgina web de la fundació surt, per defecte, escrita en castellà (és allò tan conegut de la diversitat cultural i l'universalisme) i hi surten esmentades les últimes reflexions de Josep Ramoneda i d'Arcadi Oliveras, entre d'altres. Tanta frescor, tant de risc i tanta pluralitat dóna realment per a revisar el terme conservadorisme. Tot i així, estic segur que la fórmula s'està replantejant i que es trobaran maneres de treure'n més rendiment social (i cultural), però el record que en tenim no és precisament galdós en termes ni socials ni econòmics ni culturals: sí que en canvi se li ha de reconèixer el mèrit urbanístic, que avui permet plantejar apostes per universitats internacionals i centres d'I+D (a banda de festivals com el Primavera Sound). De fet, la commemoració de l'esdeveniment d'èxit podria preveure's en la famosa esplanada “de la Haima” amb la música carnavalonesa de Carlinhos Brown, mai prou recordada.
Barcelona afortunadament ja no viu al voltant dels grans esdeveniments, ni tampoc dels esdeveniments delirants. Però la memòria històrica no només ha de servir per canviar plaques i estàtues, sinó també per a vigilar en quines mans posem la nostra ànima col·lectiva. Hi ha una cosa pitjor que una institució cultural sense director, i és una política cultural sense direcció. Vam fracassar, aquells dies, per un empatx de fum. I ja sabem els catalans que commemorar derrotes ajuda, de vegades, a construir victòries.
