Sant Jordi: no matis el drac!

He estat buscant una llarga estona, a la petita biblioteca de casa, un llibre que Maria Aurèlia Capmany va titular: El cap de Sant Jordi. No l'he trobat. El volia rellegir perquè crec que Maria Aurèlia presentava, d'una banda, la desmitificació històrica de la figura de Sant Jordi però, d'una altra, advocava més o menys explícitament per la pervivència del mite. Com a dona, laica i d'esquerres, Maria Aurèlia difícilment podia sentir-se identificada amb la llegenda d'un sant cristià que salva la vida d'una princesa (indefensa) a canvi de la conversió al catolicisme del seu poble. (Segons el Calendari de Llegendes del seu pare, Aureli Capmany, la mort del drac comportà el bateig instantani de vint-i-dues mil persones). Però la Maria Aurèlia també sabia que els mites no s'improvisen: que si els mites, sobretot els que s'encarnen en tradicions populars, perviuen és perquè resulten útils al poble que se'ls fa seus. I, per a ella, el mites que sustentaven el sentiment catalanista eren, sobretot, l'expressió d'un sentiment popular que assumia amb gran entusiasme tant per vivència familiar com per convenciment ideològic.

No he trobat el llibre de la Maria Aurèlia però, en canvi, he trobat, penjat a internet, un poema titulat Sant Jordi Gloriós adaptat, segons sembla, per l'escriptora a partir d'una cançó popular catalana. Maria Aurèlia ens presenta un Sant Jordi molt més en consonància amb els temps actuals: “Sant Jordi gloriós/si voleu ajudar-nos/baixeu del cavall blanc,/feu de l'espada dalla./Ai, que de feinada rai”. “No us preocupeu pels dracs,/l'espècie és acabada; i de llagosts i rostoll/mala fi ens devorava./Ai, com no se n'haurà vist mai”. I la tercera estrofa: “Les donzelles, bon Sant,/ no cal defensar a espasa/que han après a llegir/i a cobrar la soldada./Ai, i han oblidat el desmai”.

D'altra banda, la matança del drac perpetrada per Sant Jordi seria ara del tot incorrecte; fins i tot, sancionable. O prohibida per als defensors dels drets dels animals, aquells que quan baixa un senglar fins a la Bonanova estarien disposats a oferir-li cafè, copa i puro. Però jo crec que al drac no l'hauríem de matar, no per aquestes raons, sinó perquè, senzillament, la pervivència d'un drac indica que encara és possible la gesta; aquella gesta inconcreta però redemptora que imaginava Joan Salvat-Papasseit. Potser no cal que sigui una gesta heroica; potser n'hi ha prou amb una gesta individual. És a dir, potser n'hi ha prou amb seguir pensant que encara és possible que un ciutadà es desviï de la seva ruta diària, o vital, i s'arrisqui a prendre una iniciativa que signifiqui, d'alguna manera, un benefici per a la comunitat. L'actual crisi econòmica i social ha posat en relleu la sorpresa de molts ciutadans, de molts de nosaltres, en comprovar que ens tornàvem a trobar a la intempèrie; que la seguretat ens havia tornat fet passius i mesells. El cavaller Sant Jordi va tenir els reflexos d'adonar-se del que passava al seu costat. Va rectificar el seu rumb per tal d'introduir, en la seva vida, un episodi de responsabilitat individual i atzar. No matem el drac, si us plau. L'existència del drac ens obliga a combatre'l, i el gest ens desentumeix els ossos i l'esperit.

Catalunya, a més, és un país de plebeus, sense llotja reial en els teatres principals i amb més fàbriques que palaus en el seu historial. Potser per això ens hem inventat el príncep Sant Jordi, perquè aquest personatge, ni que sigui per una via més mitològica que real, ens ha protegit, aquest sí, des de sempre; segons la llegenda, dels del temps de Borrell II a qui va ajudar a recobrar Manresa. Que Sant Jordi no mati el drac, no sigui cas que ens adormíssim.