La tempesta

Del 2002- 2007 quan un professional, empresari o industrial, es passava de frenada, és a dir tenia un mal moment de liquiditat, tenia moltes possibilitats d'actuar, però bàsicament eren tres: (a).- Demanar crèdit al banc i a molt bon preu, (b).- Vendre's alguna cosa, o (c).- Contactar amb un amic, entre moltes altres. Analitzem breument cada una de les tres. Trucaves al banc, no calia ni que hi anessis, i deies “necessito una pòlissa de crèdit de 200.000 euros” per comprar alguna cosa o per un problema puntual de liquiditat; per telèfon et contestaven: “mira, pots venir a signar dilluns, però fem una cosa, demanem-la de 400.000 euros per si més endavant et surt alguna oportunitat, fins i tot si et vols canviar el cotxe per anar més ben calçat; et sembla bé? Mira, aquí, al banc, tenim molta feina, i així quedes tranquil una temporada; sobretot no vagis a cap altra entitat, ja saps que aquí anem a totes, marquem territori...” Els sona aquest tarannà i aquesta música? I així anava poc més o menys a moltes entitats, però no a totes, i així els ha anat; ningú preguntava ni els terminis, ni el tipus d'interès, ni les condicions, tot més o menys anava a preu de parrac, al 2% posem per cas. Tenir propietats i a vegades ni això, era garantia de crèdit fàcil, ràpid i barat. Si aquesta solució no t'agradava posaves en venda alguna cosa, un piset, un solar o qualsevol cosa i penjaves un cartell que gairebé et feien treure aquella mateixa tarda, tot dient “m'ho quedo”, així també arreglaves el problema, i a tot això podies trucar als amics (que anaven generalment grassos de cartera) demanaves uns diners i gairebé t'ho deixava algun pràcticament sense gaires papers i automàticament “ja m'ho tornaràs més endavant, ja ho arreglarem”.

Tots plegats ens crèiem el rei Mides, que com saben tot allò que tocava ho convertia en or. Feina per a tothom a cabassos que ens va portar l'entrada al país de més de 4 milions de nous immigrants atrets per l'efecte crida de la construcció, marges exponencials, vendes disparades. Solars que es multiplicaven de preu per dos i per tres amb mesos de diferència com un autèntic casino. Fum, fum i més fum,i també molta il·lusió (per no dir falsa il·lusió). Gairebé tots ens vam pensar que érem rics, que tot plegat no tenia aturador, i que era ximple qui no ho feia. Malgrat la situació inflada de mercat, hi havia un precedent que els béns immobiliaris, sobretot mai abans si analitzem els últims 40 anys, havien baixat de valor, llevat d'alguna excepció molt puntual. Analitzant el passat podia estabilitzar-se el preu segons l'època, però baixar no estava en el vocabulari econòmic.

Arriba el setembre del 2007 i el món econòmic i bancari ens diu que hem entrat en crisi, però des del poder polític de Madrid es nega rotundament. Mesos abans les entitats bancàries serioses es venen les seves immobiliàries a preu de mercat del moment, els Colonial, Landscape i altres noms il·lustres són venuts de la nit al dia i ja van enviar els primers símptomes al mercat. Arriba el 8.1.2008 i l'economista Xavier Sala Martín publica en premsa el seu famós article La tempesta perfecta, amb sis factors que combinats simultàniament tots plegats ens abocarien al desastre i a una crisi econòmica mundial: subprime, baixada del 25% del preu de l'habitatge, preu petroli, l'euro pels núvols, risc que el dòlar s'enfonsi, i situació geopolítica d'incertesa. Aquest article publicat va marcar un abans i un després.