Post-Sant Jordi

Em va molestar (i ho dic així) notar la presència en forma d'estand de partits polítics al carrer la diada de Sant Jordi. Sí, ja ho sé, també són societat, però una mica d'oxigen, de no haver de trobar pels carrers propaganda partidista en forma de díptics, hauria esta un encert. Tenen el mateix dret que l'associació catalana de fibrosi quística, però ells ja omplen els diaris, les nostres sobretaules, el nostre pensament a la piscina, massa sovint. Hauria esta un encert per part seva prendre's un dia de descans i deixar el carrer, el solet i el bon rotllo d'una diada com la d'ahir a la gent del carrer. A la gent que necessita respirar. Que veu sortir la primavera el 23 d'abril i malgrat no ser festiu se'l regala com a tal. Una gent que enguany ha comprat menys llibres i menys roses els dies previs per poder regalar-se un Sant Jordi rodó. És cert que hi ha estands més molestos que d'altres per la intensitat de la seva necessitat de protagonisme, però a mi m'haurien fet un favor quedant-se tots a casa.

També és edificant comprovar que, malgrat tot, l'energia de la societat civil s'oxigena i revifa. Carrers presos no només per escriptors i sobretot editors sinó per artesans amb necessitat de treballar, associacions amb necessitat d'ingressos i altaveus. Associacions com l'abans esmentada, Abismon, i tantes d'altres que han vist com la crisi i les retallades han posat contra les cordes la seva tasca assistencial, substitutiva en essència (o reparadora) d'allò que l'administració no pot cobrir. És en aquest context que us vull explicar part –la que es pot explicar– d'una interessant conversa ahir amb la presidenta de la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social, Àngels Guiteres. Moltes d'aquestes entitats mutilades que han après a sobreviure en un moment en què estem posant en risc el propi estat del benestar. Cal una actitud valenta i ferma d'avançar cap a un model que ens permeti ser. Ser en cohesió, ser en justícia, ser com a nació. D'això va Sant Jordi, oi?